Irina Prieto Botella 26-10-2007
XII Festival de Músiques del Món
L'Auditori, 26 d’octubre de 2007

Us heu parat mai a pensar què passaria si us trobessiu enmig d’un festival de música clàssica europea celebrat en un país molt llunyà on el públic us obligués a moure’us frenèticament a ritme de les melodies d’una simfonia de Mozart? El concert d’El Hadj N’Diaye de divendres a la nit ha estat un exemple de xoc entre cultures alhora que ens ha deixat a tots amb la sensació que els significats de la música són universals.
Això justament és el que penso només en sentir els primers temes. Amb gran senzillesa, El Hadj N’Diaye i la seva guitarra porten la melancolia a la sala. Com pot ser que entengui tan ràpidament els acords tristos de les injustícies del Senegal? La kora, interpretada per Sambou Kouyaté, i el n’goni, a càrrec de Makan Tounkara, teixeixen melodies damunt els acords desplegats de N’Diaye, mentre Prabhu Edouard a la tabla coloreja la música amb una infinita varietat tímbrica.
Des dels primers temes, un grup de senegalesos d’entre el públic comencen a picar el ritme i a fer exclamacions en veu alta. Alguna llambregada intimidatòria dels companys barcelonins del públic els conviden a callar però el missatge no és rebut fins al cap d’uns quants temes més, quan dos persones del públic demanen silenci amb un “ssshhht!”. “Des de quan la melancolia no es pot viure des del cos, des del moviment?”, penso jo, “I qui ha de marcar els patrons de comportament, el context originari de la música o el de l’auditori?”. A mesura que avança el concert, el propi N’Diaye demana la participació del públic, els temes es van engrescant, descobreixo varis assistents portant el ritme amb la cama, amb el cap, amb les mans... Els acords cíclics de la música senegalesa comencen a apoderar-se de les ànimes de la sala i ascendeixen cap al clímax, moment en què una senyora senegalesa del públic finalment s’aixeca i es posa a ballar just davant de l’escenari, movent el cos desenfrenadament, cantant adreçant-se a N’Diaye. Aleshores tot el públic, sentint-se cridats per l’expressió visceral de la dona, aplaudeix, crida, pica, canta...
Les estructures harmòniques simples i cícliques, la varietat de la paleta tímbrica de la veu de N’Diaye, les sonoritats brillants de la kora i el n’goni, i el tabla, amb la seva capacitat d’invocar allò més primitiu de l’home, vencen les fronteres culturals i aconsegueixen fer vibrar el públic barceloní.
Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!
Carregant...