LPC3

Direcció: Olivier Hirschbiegel.
País: Alemanya.
Any: 2004.
Duració: 150 minuts
Gènere: Drama.
Interpretació: Bruno Ganz (Adolf Hitler), Alexandra Maria Lara (Traudl Junge), Corinna Harfouch (Magda Goebbels), Ulrich Matthes (Joseph Goebbels), Juliane Köhler (Eva Braun), Heino Ferch (Albert Speer), Christian Berkel (Schenck), Matthias Habich (Werner Haase), Thomas Kretschmann (Hermann Fegelein), Ulrich Noethen (Heinrich Himmler).
Guión: Bernd Eichinger; basada en el llibre "El hundimiento: Hitler y el final del Tercer Reich" de Joachim Fest; i en el llibre "Hasta el último momento: La secretaria de Hitler cuenta su vida" de Traudl Junge i Melissa Müller.
Producció: Bernd Eichinger.
Música: Stephan Zacharias.
Fotografia: Rainer Klausmann.
Muntatge: Hans Funck.
Disseny de producció: Bernd Lepel.
Vestuari: Claudia Bobsin.


Crítica

Seixanta anys després del final de la Segona Guerra Mundial, arriba aquesta producció alemanya que mira enrere amb valentia i honestedat per descriure’ns els últims dies d’Adolf Hitler. Basada en la novel·la “El hundimiento: Hitler y el final del Tercer Reich”, de Joachim Fest, el film relata la crònica dels últims dies del dictador, acorralat al seu búnker de Berlin per les forces aliades.
Lluny de posicionar-se o d’emetre judicis de valor sobre el que va passar -com hagués fet, de ben segur, una pel·lícula americana-, aquesta producció alemanya opta per ser eloqüent a través dels fets, presentats tal i com van succeir, amb tota la seva cruesa. Però perquè la duresa dels esdeveniments no es faci tan insuportable, la pel·lícula recorre a la mirada de Traudl Junge, la secretària personal de Hitler, per il·lustrar-nos com molts joves alemanys, en la seva ingenuïtat i suposada ignorància sobre la barbàrie que s’estava cometent, creien incondicionalment en el seu Führer. Cal recordar, per més vegades que s’hagi dit, que Adolf Hitler va guanyar les eleccions democràticament.
“El hundimiento” és d’aquelles pel·lícules sociològicament imprescindibles, sobretot pel poble alemany, que demostra amb produccions com aquesta que necessita revisar la seva història més recent per poder enterrar el passat i mirar endavant. I és que hom imagina que els alemanys deuen estar farts d’etiquetes i estereotips i de recordar que alemany no vol dir nazi.
El relat dels fets esdevé esgarrifós; l’espectador haurà de digerir un munt de nazis disparant-se al cap abans d’acceptar la derrota, la malaltissa actitud del matrimoni Goebbels, que decideix no perpetuar-se en un món sense el Führer o la irracional convicció amb la que el dictador parla de l’exterminació dels jueus. Si Hitler, des de sempre, ha estat la reencarnació del MAL -ara seria Bin Laden o Slobodan Milosevic o potser Donald Rumsfeld…- “El hundimiento” glaça la sang perquè demostra que era un ser humà. En aquest sentit, la interpretació que en fa Bruno Ganz és magistral, des de els atacs de còlera quan es veu traicionat pels seus generals fins al seu recurrent gest d’apartar-se el floc de cabells del rostre. Resulta revelador també – pels que no estem gaire posats en història – veure com Hitler va marginar i condemnar a una mort segura al poble alemany, cruenta moneda de canvi dels seus deliris per dominar el món. A més, l’excel·lent posada en escena, tant a l’interior del búnker com a la destruïda ciutat de Berlin, contribueix a fer d’ “El hundimiento” un esfereïdor document de la nostra història més recent.