LPC3 és la versió 3.0 de La Porta Clàssica. Un mitjà de comunicació molt proper a la realitat musical i artística més innovadora que difon i fomenta les noves iniciatives i grups creatius emergents, i que és sensible a l'opinió i les tendències del públic
Eduard Sánchez 10-05-2010
La cinta blanca, de Michael Haneke
Intèrprets: Christian Friedel (professor), Burghart Klaussner (pastor), Leonie Benesch (Eva), Rainer Bock (metge), Susanne Lothar (llevadora), Leonard Prouxauf (Martin), Ulrich Tukur (baró).
Data d'estrena: 15 de gener de 2010
L'alemany Michael Haneke - autor, entre d'altres, de Caché i Funny Games - ha tornat a escena amb una nova cinta inquietant i de difícil digestió. Que no us enganyi el blanc i negre i la serenor formal del film: el discurs intern és un cop de puny a l'estómac. La cinta blanca - premiada amb la Palma d'Or a Cannes - radiografia la vida d'un petit poble protestant del nord d'Alemanya, poc abans de l'inici de la Primera Guerra Mundial. Sota l'aparent harmonia d'un entorn rural i tranquil, una sèrie de brutals esdeveniments destaparà les vergonyes d'una comunitat perversa i repressiva.
Haneke, incansable narrador del revers més fosc de l'home, ha estat molt astut aquest cop al triar l'escenari on presenciarem les pulsions més baixes, la doble moral i les misèries de l'ésser humà. Un poblet rural - amb les seves hores mortes, la indefugible submissió de les famílies als recursos agraris, la propensió a ficar el nas a casa de l'altre - és terreny adobat per a la mirada sense concessions de Haneke a la doble cara dels seus habitants: la que mostren en públic, al carrer i la que amaguen darrere la porta de casa. El director vesteix el relat de blanc i negre i construeix amb habilitat una posada en escena austera, a base de plans de càmera fixos, absència de música i un tempo molt dilatat. Així, una progressiva sensació d'inquietut i desolació es va apoderant de l'espectador, gràcies, en bona part, a l'ús intel·ligent dels recursos cinematogràfics de tota la vida com, per exemple, el fora de camp (tot allò que forma part de l'acció, però que queda fora de l'enquadrament de la càmera).
D'altra banda, l'època triada per contextualitzar la història no és fruit de la casualitat. Malgrat l'evident intenció de reflexionar sobre els orígens del nazisme - l'exaltació de la puresa, les conseqüències de la conducta totalitària, ... - La cinta blanca va més enllà i ens parla de les cicatrius que podem reconèixer en qualsevol societat: els excessos del fervor religiós, les ferides que obre una educació repressiva, la lluita de classes que propicia la pobresa, el repugnant exercici de dominació del qui explota o abusa, la intolerància que neix de la por a allò que desconeixem... Haneke es capbussa en els pitjors vicis de l'ànima humana i elabora un retrat aspre i pertorbador de la maldat de l'home. Sortosament, però, tant inherent com la capacitat per fer mal també hi ha arguments a favor de la bondat de l'ésser humà. És amb personatges com el professor - i l'amor sublim que l'uneix amb la mainadera - o el fill petit del pastor - qui demostra sensibilitat i generositat quan regala l'ocellet al seu dèspota progenitor - que Haneke ens permet un alenada d'aire fresc de tendresa i esperança.
El dramatisme latent que desprèn La cinta blanca guanya intensitat amb les magnífiques interpretacions de tots els seus protagonistes, grans i petits. La forma com els personatges conviuen estoicament amb la barbàrie és el que més et glaça la sang. És més, la voluntat del realitzador alemany és deixar al públic desamparat; res queda completament tancat o demostrat. Igual que el Mal sovint no atén a raons, Haneke opta per no dictar sentència i deixar que sigui l'espectador qui ponderi pel seu compte. El que també aconsegueix, però, és que hom abandoni la butaca colpit per la naturalesa irracional de la violència, amb la inquietud del qui es qüestiona aquest món sense obtenir una resposta mínimament reconfortant. Si bé és cert que Haneke ens condueix de manera tendenciosa a una trampa sense sortida, s'agraeix l'exercici de reflexió a què obliga, lluny de tòpics o de moralitats maniquees.
El millor: l'habilitat amb què el relat, impassible i serè, colpeja a l'espectador.
El pitjor: odi, enveja, humiliació, venjança, incest, brutalitat,... És una pel·lícula incòmode, no apta per a qui busca una tarda de cinema lleuger i agradable.
Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!
Carregant...