LPC3

Parlar de Maceo Parker a Barcelona ja és un clàssic. Les successives visites del nord-americà per terres catalanes han fet que s'erigeixi com un ineludible contemporani. El preludi l'obre un teclat jazzy amb matisos de funk, unes marques de bateria que fusiona R&B i el jazz fusió, un beat box dels coristes dient "Funk, Fiesta" i l'acid jazz fent-se present més i més a mesura que van entrant tots els elements. Surt una senyora a presentar Maceo Parker, i ell apareix fent el numeret com si fos un personatge còmic de la Warner Bross, fa un volt per l'escenari i torna a marxar. Està clar que l'espectacle estarà servit. El trombonista anglès Dennis Rollins, alies 'Badbone' surt tot engalanat i pren el seu lloc pacientment, mentre torna Parker amagant uns ulls com dos plats darrera unes ulleres de sol.

Comença la segona cançó i Rollins emet un so gruixut com una petjada de mastodont. Músic format en l'escena jazz però que es submergí en el funk i altres músiques negroides, havent tocat amb bandes com Jazz Jamaica o Jamiroquai per citar-ne alguna, beu de les fonts de Fred Wesley -trombonista de James Brown- seguint la línia estilística de Parker. El baix, amb Rodney "Skeet" Curtis al darrera, és funky "norantero" en excés per mi que sóc amant dels silencis, tot i que trobo que el seu toc punk li permet ser contundent en aquest discurs que s'acosta a la verborrea. El septet llueix també per gaudir de la presència del seu nebot, Curtis Parker, a la bateria. Dilatadament experimentat sota l'embolcall protector d'una estirp que ha ajudat a engendrar el funk, no podia sonar sinó impecable. 

Els moments dialectals entre saxo i trombó són els més espectaculars. Inflamables com cap altre, flamegen els ànims d'un públic que s'abrasarà durant la major part del concert, on la bufera dels dos gegants dels metalls fa que la frescor i el divertiment del directe tinguin un pes i una densitat indeclinables. Altres diàlegs destacables són els que Parker protagonitzà amb el teclista Will Boulware, ànima que porta molts anys acompanyant-lo i que a l'esquena acumula una experiència que deixa lluir a teclat, hammond i sintetitzador de manera magistral.

Parker fa broma sobre el jazz com a etiqueta, i se n'intenta desvincular, com ha fet sempre, mentre continua recorrent-hi per fer un joc d'estira i arronsa constant. Deixa lluir-lo descarnadament i tot seguit afegeix "això és una mostra del que no fem". Regala uns frasejos de blues i torna a repetir " això és una altra mostra del que no fem". I tot seguit retorna a les arrels del patriarca del funk, James Brown, i demana una ovació per a ell -fent-lo ressuscitar, com farà amb el U' don't know me de Ray Charles més tard-. Advance Funk o We Gonna Make it Funky propaguen les lliçons apreses amb el preceptor de la manera més pop possible. Amb flirtejos constants als balls més caribenys xiscla "do the boogaloo" mentre pretén sense gaire bon resultat imitar els balls convulsionats de Brown, escorrent-se com una sargantana.

A vegades les cançons son excessivament llargues, i tot i que els instruments no paren de xerrar, l'atenció es dissipa. Evidentment, mantenir el públic atent gairebé tres hores no ha de ser empresa gaire fàcil, però què tal allò de "lo bueno, si breve, dos veces bueno"? Potser per això no es conforma en ser un músic excel·lent i mostrar-nos unes dots de showman contundent, sinó que ens transmet una presència tant poderosa com la de qualsevol líder religiós i s'esplaia generosament en cada peça i en cada intervenció.

El guitarrista Bruno Speight mostrà uns slaps dignes dels cops que propaguen els baixistes més durs de l'estil, sent plàstic i dels 90 com "Skeet", fins i tot amb moments relaxats i airosos propers al newage o a les escales asiàtiques i guitarres berebers. El camaleònic, sens dubte ve per aquesta capacitat de saltar d'una dècada a l'altre, d'un continent a l'altre, d'una tradició a l'altre, de tota la banda. Per a fer això, fa falta molta, molta tècnica, i la valentia suficients per a allunyar-se de l'ortodòxia i el rigor acadèmics. I ho fan tan subtilment que sembla el més senzill del món. Això és delicadesa i magistralitat!

Els dos coristes, el seu fill Corey i la impressionant veu gospeliana de Martha Hihg, foren precisos i suaus, i no despuntaren fins ben entrada la segona part, on Maceo els entregà el micròfon principal per a què inundessin el Palau d'altres colors. Després de la intervenció de Martha, amb un doll de veu espectacular i uns harmònics pràcticament inhumans, Maceo hagué de fer esforços per a recuperar el tron de líder. Malgrat la seva utilització d'una veu amb tocs molt glòtics, tipus Al Green en molts moments, hagué d'esperar a cantar a cappella per a deixar lluir tota la seva potència. Les llums reprodueixen un cel estrellat i la naturalitat amb la que emergeix la veu relaxa i allibera qualsevol tensió. Ens diu una vegada i una altre "I Love You", fins a tal punt que ja no m'ho crec. Ostres, és que hi ha coses que de tant dir-les, perden valor. Què se n'ha fet de la sensualitat de la insinuació? Si és que és un descarat en tot!

Els passadissos i laterals de l'auditori semblen la Rambla quan decideixo marxar (és que a les dotze, entre setmana, ens quedem sense transport públic). Tanmateix, a la claca sembla no importar-li massa. Se'ls ha posat a tots la butxaca! Però tranquils, perquè segur que ja té data per a tornar.