LPC3

PROGRAMA:

I

Edvard Grieg (1843-1907)
Varen, op. 33, núm. 2
Fra Monte Pinicio, op. 39, núm. 1
En Svane, op. 25, núm. 2
Hörer jeg Sangen klinge, op. 39, núm. 6
Solveigs Vuggesang, op. 23, núm. 26
Med en vandlilje, op. 25, núm. 5

Richard Wagner (1813-1883)
Wesendonck-Lieder
«Der Engel»
«Stehe still!»
«Im Treibhaus»
«Schmerzen»
«Träume»

**Pausa**

II

Jan Sibelius (1865-1957)
Cinc cançons, op. 37
«Den första kyssen»
«Lasse liten»
«Soluppgang»
«Var det en dröm?»
«Flickan kom ifran sin älsklings möte»

Serguei W. Rakhmàninov (1873-1943)
No em cantis, bella meva, op. 4, núm. 4
En el misterios silenci de la nit, op. 4, núm. 3
Abril
Quina pau hi ha aquí, op. 21, núm. 7
Una flor va caure
Aigües primerenques, op. 14, núm. 11

**Bisos**

Jean Sibelius
Svarta Rosor (roses negres), op.41 nº3
Kurt Weill
Surabaia Johnny, Happy End
Edvard Grieg
Jeg elsker dig (t’estimo a vos), op.5 nº3


Malgrat que els recitals no son un gran ganxo per el públic del Liceu, al menys pel de platea, s’ha de reconèixer que el nivell del solistes és el d’un teatre de primera classe. Fresques encara les veus de la Barcellona i del british Keenlyside, ha arribat l’extraordinària veu nòrdica de Nina Stemme (Estocolm, 1963). Poderosa Jenufa en la temporada 2004-2005, en la qual debutà al Liceu, la memòria de la seva personalitat vocal prometia una serata a recordar. Si bé el repertori, preciosos lieder eslaus del líric Grieg o del més punyent i “orquestral” Sibelius, eren d’una incògnita bellesa (per poc coneguts) la peça de toc, i on la veu de la Stemme havia de lluir-se eren els romàntics i decadents Wesendonck-Lieder de Richard Wagner. Però de fet el que va passar estava per sobre, fins i tot, i amb el perdó dels compositors, del repertori, fos el que fos. I es que el carisma vocal de la Stemme es basa en una matèria prima que sembla incommensurable, més que per potència o cos, que en té però no és una Jane Eaglen posem per cas, sorprèn el domini i l’ús d’una veu (que evidencia una tècnica sobirana i sense fissures) amb una homogeneïtat desbordant, rica en harmònics i de so rodó i ple com un oceà. La veu de la Stemme, de timbre ters i noble color, es passeja per la tessitura d’una soprano lírica pura amb caràcter dramàtic que donarà més de si a mida que el repertori ho requereixi. Els greus son sucosos, generosos i imponents (fan pensar en un possible inici com a mezzo), el registre central sembla infinit, dens i mòrbid, i els aguts son ferms, segurs i amb espurnes iridiscents. Amb una veu d’aquestes característiques es comprèn com aquesta soprano sueca és avui en dia, i amb perdó de Violeta Urmana que sembla tirar més a Verdi, la gran veu wagneriana que tothom es disputa. La seva última Isolda al Festival de Bayreuth l’estiu passat va fer aixecar del seient tota la sala en unes ovacions que només reben les cantants mítiques, i és que a més de tenir una veu remarcable, la Stemme és una gran actriu. Fet el panegíric, es pot reconèixer a més el seu lirisme frasejador en les cançons de Grieg, la preocupació per l’expressivitat en els Wesendock-Lieder (raó per la qual potser va tenir una petita errada de text) i l’entrega càlida i generosa en l’exigent Sibelius. El recital va acabar amb el preciosisme romàntic de les cançons de Rachmàninov, un compositor del qual s’està recuperant un corpus de cambra que és una delicia sonora per la veu. Stemme va tenir lleugers problemes, per dir-ho d’una manera exagerada, en algun pianíssim on el so es quedà fix, però de nou l’expansivitat i classe de la seva interpretació feren del compositor rus un final de recital emotiu que deixava un regust de voler sentir més i més la soprano sueca. Els aplaudiments, els rams preparats pels fans des del públic i la insistència quasi ansiosa va ser recompensada amb tres bisos més. Un lied formós i expansiu de Sibelius, la canço Surabaia Johnny de l’opereta de Kurt Weill Happy End, on Stemme es despenjà com una fera interpretativa, i el T’estimo de Grieg, conegut per l’aficionat català gràcies al tenor Josep Carreras, al qual li agrada molt de cantar-lo. El fet que Antonio Pappano, director titular del Covent Garden londinenc, un del més afamats i requerits directors d’orquestra de l’actualitat, fos el seu pianista acompanyant (sobra dir l’excel·lència de la seva tasca) es pot deure a raons d’amistat (junts enregistraren per a EMI l’últim Tristany amb Plácido Domingo) i d’emotivitat en vers un teatre on Pappano havia fet, anys ha, de correpetidor i mestre musical assistent (error greu en el programa de mà del Liceu, ja que no s’hi menciona). La discreció de Pappano era evident: Nina Stemme era la reina de la vetllada, una reina que ens oferirà en un futur pròxim, aquí a Barcelona, una Salomé i un regal wagnerià de primer ordre: la seva primera Kundry. I que torni moltes vegades!!