LPC3

Comencem fent un acte de justícia a la nostra preciosa llengua. El pianista Moisès Fernández Via ens va plantejar un atractiu recital temàtic sobre el concepte temps aplicat a l'art sonor: el va retolar amb la suggerent frase "Sobre com el temps ens medeix sense mida." Si bé diccionaris com ara l'Alcover-Moll admeten el verb medir per influència de l'espanyol, l'IEC elimina el mot -correctament, al meu entendre- donant preponderància al verb mesurar, que remet semblantment a avaluar la quantitat d'una cosa per comparació amb una unitat i a apreciar quelcom en el seu just valor. Si a Fernández Via no li plau dir "Sobre com el temps ens mesura sense mesura", un títol d'aire shakespearià prou interessant, pot emprar sinònims del verb mesurar (ara cito el diccionari Franquesa) com amidar o fins i tot moderar.

Les paraules, ja ho sabem, amaguen l'ésser de les coses. Fernández diu sobre el temps musical al programa de mà que "possiblement la música sigui l'únic mitjà del que (sic) disposem per apropar-nos a viure el fenòmen (sic) del temps, retenir-lo dins l'expressió musical- desposseir-lo del seu particular misteri i viure la seva llei de forma conscient." Efectivament, la noció de temps musical és un dels tòtems del pensament sonor, i l'experimentació del temps a la música s'ha fet molt difícil d'explicar al llarg dels seus segles d'història. Per aquest motiu, els músics diferenciem adequadament entre el temps musical, com a unitat mètrica d'accent, i una noció metafísica tremendament morbosa com és la pulsació, que la Gran Enciclopèdia de la Música defineix (indefinidament) com el "pols subjacent present a una música mètricament organitzada".

Tota aquesta disquisició semàntica no només és una palla mental d'aquest humil narrador de sons amb certa afició a filosofar... El concert de Fernàndez Via va portar-nos una seductora reflexió sobre el temps, i la gestió dels seus tempi no va ser incorrecta, però el pianista va fallar justament en allò que dóna sentit a la mètrica musical: la pulsació. Valgui com a exemple la Sonata núm. 5 en do menor Op. 10 número 1 de Ludwig van Beethoven, amb un inici innecessàriament apressat,  amb les notes quasi escopides, que provocava una lectura imprecisa en el conegut desplegament de l'acord. A Fernández li sobren dits i múscul, però la falta de control en el tempo li produeix unes males passades tècniques que podria evitar perfectament. Semblantment, a la Suite Anglesa en Do Menor, BWV 808, amb massa notes falses producte d'una precipitació excessiva, i llastimosa per innecessària. El nom, massa sovint, fa la cosa.

No és casual que Fernández ens regalés el seu millor so i gust musical en les composicions menys marcades per la mètrica temporal, com ara les Variacions Op. 27 d'Anton Webern, traduïdes amb molta perícia  o el fantàstic Estudi núm. 2 "cordès à vide" del gran Ligeti. Aquí hi vàrem veure un més que prometedor intèrpret de la música del segle XX. El mateix va succeir amb la Sonata Número 5 en Sol Major, K. 283 (no pas K. 238, com deia al programa, que es refereix al Sisè concert per a piano i orquestra), on l'intèrpret es va permetre respirar una mica més. No hi ajudava, com és natural, un públic que aprofita el repertori contemporani per estossegar més del compte. Vàrem arribar a contar una expulsió de moc pulmonar cada deu segons. Sovint em pregunto si el respectable tus igual quan té un sopar de feina o una reunió on s'hi juga el jornal o l'amor etern...

Cal insistir-hi. Fernández és un intèrpret fet i dret, i la idea de plantejar aquest recital com una recerca del temps ens sembla més que atractiva. No obstant, si el pianista estima més el concepte de pulsació -al nostre entendre- arribarà a dilucidar la seva recerca del temps musical d'una guisa més òptima. I així augmentarà també el nostre gaudi...