LPC3

Acollida calorosament per crítica i públic al Festival de Cannes, seleccionada per l’Acadèmia de Cine per a representar a Espanya a la propera edició dels Oscar, escollida per a inaugurar el Festival de Cinema de Sitges, rècord de recaptació – 5’9 milions d’euros – el seu primer cap de setmana,... aquesta és la carta de presentació d’”El orfanato”, òpera prima del barceloní Juan Antonio Bayona. Probablement, bona part de tot aquest rebombori té a veure amb el fet que el director mexicà Guillermo del Toro sigui el padrí del film. Més enllà de que avui dia el segell del Toro sigui garantia de ressò mediàtic, la seva participació en la producció és capdal per a poder disposar de tots els recursos al servei del talent de Bayona. No obstant, és recomanable visionar “El orfanato” – i totes les pel·lícules, en general - impermeabilitzat d’expectatives. És a dir, la massiva presència del film als mitjans, a la publicitat i als cercles d’opinió ens pot donar la falsa impressió d’estar a punt de presenciar l’obra definitiva del cinema de terror espanyol de tots els temps. Una cosa és el marketing i l’altra el cinema. Qualificar “El orfanato” d’obra mestra és tal vegada massa passional, però, sens dubte, sí estem davant d’un bon film i, sobretot, davant d’una d’aquelles històries en les que val la pena deixar-se sorprendre.

Un parell d’escenes crues i tres ensurts - dels de treure el cor per la boca - ens confirmen que estem davant d’una cinta de terror. No obstant, també és cert que “El orfanato” és igualment un drama sublim, una tragèdia que guarda moments de gran bellesa i emotivitat, com el desenllaç de la història. Malgrat que es poden detectar influències - conscients o inconscients - de pel·lícules com “Los otros”, “El sexto sentido” o fins i tot “Poltergeist”, allò que desmarca el film de Bayona és l’esperit artesanal del producte: un conte de terror clàssic, recolzat per una trama sòlida i sense efectismes banals . Tot i que el primer quart de pel·lícula resulta una mica erràtic, el guió, a càrrec de Sergio G. Sánchez, va prenent cos per moments. No en va, la història guarda alguna sorpresa, a més de certes escenes que fan d’un simple joc infantil un calvari per al sistema nerviós de l’espectador.

Pel que fa al repartiment, no hi ha dubte que la història és un fabulós vehicle de lluïment per a Belén Rueda. L’actriu, molt convincent en el paper d’una mare que es desespera quan el seu fill desapareix misteriosament, va perdre vuit quilos en el rodatge. Per la seva banda, Juan Antonio Bayona, entrenat en el món del curtmetratge i el videoclip, engendra una posada en escena inquietant i sòbria, on la foscor quasi pren l’entitat d’un personatge més. No hi ha dubte que, per ser el seu primer llargmetratge, el realitzador demostra ofici, especialment en la composició dels plans i els moviments de càmera. Veurem què opina l’ínclit jurat dels Oscar.