LPC3

Si ens quedéssim amb la cara festiva i comercial de Michael Franti, potser ens estaríem deixant portar per prejudicis que tenen a veure amb les composicions populars, senzilles i repetitives típiques dels jingles comercials que sovint ens envaeixen durant setmanes. Com que no m'agrada jutjar sense coneixement de causa, em vaig estimar més apropar-me a Bikini per veure què tenia de cert el clixé de 'comercial' en la música de Michael Franti i els Spearhead (alguna cosa així com 'punta de llança', és a que dir que el nom de la banda reforça el paper del líder).

Sí, és cert que la seva major fama els arribà, o li arribà, amb un tema d'aquests que de sobte sona a totes les ràdios, televisions, al metro, a l'autobús, a les botigues... El hit Say Hey (I Love You), del disc All Rebel Rockers (Boo Boo Wax Records, 2008) els va situar al número 1 de les llistes internacionals, però Frantis i els Spearhead tenien ni més ni menys que sis discs anteriors al mercat, a banda de dues dècades sobre els escenaris, que avalen que això seu no és cosa de bufar i fer ampolles. 

A mig camí entre el folk, el pop, el reggae -el seu penúltim disc va ser gravat amb els productors Sly & Robbie a Jamaica-, el hip hop, l'afrobeat, el funk, la bossa i el rock, la banda ha aconseguit arribar a evolucionar cap a una fórmula que, sense deixar les premisses reivindicatives dels seus inicis, arriba a un ventall molt més ampli d'oients. El seu nou treball The Sound of Sunshine (Capitol Records, 2010) sona fresc i torna a tenir aquella força dels hits comercials que ofereixen un missatge unificador, un sentit de pertinença i eslògans de candent actualitat.  

Però com he dit, la seva música va més enllà d'aquestes peces més lluminoses, i a Bikini vam poder veure com la banda desplegava un repertori que mostrà cançons més intimistes com Without You o Show Me a Sing, que si no són temes tan publicitaris, no deixen d'encomanar positivisme i certa melancolia. Aquests temes ens permeteren apreciar la sensibilitat d'una música que sorgeix i es dirigeix al públic mainstream occidental, i deixa lluir una veu que a mi personalment em recorda molt a la de Ben Harper o Jack Johnson, per la suavitat en les seves execucions, i per què no dir-ho, pel posat de cap visible, de líder, com d'una espècie de gènere de cantautor modern de la cultura pop. El missatge polític queda diluït en el directe per sentimentalismes, que podíem degustar en temes com Hey World (Don't Give Up) però també per la diversió i la festa que es crea a l'escenari quan sonen temes contundents com el Hey, Hey, Hey. Cal dir que al final del concert hi havia tanta gent al damunt com a sota de l'escenari, la qual cosa corrobora el fet de que la seva sigui una música de masses i que congrega una varietat de seguidors indescriptible. I tot i que, encara que tampoc ho pretenia, no vaig aconseguir despenjar-li el clixé de 'comercial', si que em va entusiasmar sentir estils com el rock&roll en estat pur, o el swing de New Orleans en plena efervescència, on a cada tema, Michael Franti sortí sorprenentment airós.