LPC3

Dramma tragico en un pròleg i dos actes
Llibret de Felice Romani basat en la tragèdia Lucrèce Borgia de Victor Hugo.

Don Alfonso, duc de Ferrara Ildebrando D’Arcangelo
Donna Lucrezia Borgia Edita Gruberova
Gennaro Josep Bros
Maffio Orsini Ewa Podlés
Jeppo Liverotto Roger Padullés
Don Apostolo Gazella Alberto Feria
Ascanio Petrucci Francisco Santiago
Olofreno Vitellozzo Jordi Casanova
Gubetta Roberto Accurso
Rustighello Bülent Külekçi
Astolfo Balint Szabo

Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu

Direcció musical Stefan Anton Reck
Direcció del cor José Luís Basso

La relació del Liceu i Donizetti no és la d’una simple seu lírica i d’un dels mestres del belcantisme. Ana Bolena va ser la primera òpera que va sonar al Liceu el 17 d’abril del 1847; molts anys més tard, Montserrat Caballé, prima donna assoluta del GTL va continuar el testimoni de la Donizetti renaissance, encetada per Maria Callas: La Divina, cantant la flor i nata del repertori del mestre de Bèrgamo en un Liceu rendit als seus peus. El Liceu, doncs ha viscut en la seva història, grans nits donizettianes amb cantants que han construït l’edifici d’aquest triomf de la vocalitat que es el Belcanto. Si es fa una ullada a la mateixa Lucrezia Borgia, les últimes dues sopranos que l’han interpretada a casa nostra van ser: Montserrat Caballé (temp. 70-71) i Joan Sutherland (temp. 88-89).

Edita Gruberova és una icona a Barcelona; la seva mida com artista és de coneixement i vàlua internacional, pero és aquí, al Liceu, on la cantant de Bratislava ha conreat un dels enamoraments cantant-públic més fidels i bonics de la història del GTL. Gruberova, que celebra els seus 30 anys de carrera al Liceu desde la seva estrena amb la Konstanze del Rapte en el Serrall la temporada 1977-78, també celebra els seus 40 anys de carrera internacional sobre els escenaris: el début d’una llunyana Rosina del Il Barbiere di Siviglia el 19 de febrer de 1968 al Teatre Nacional Eslovac de Bratislava.

I quin regal més adient podia fer-nos la diva eslovaca sino el debut absolut del seu últim rol donizzetià: Lucrezia Borgia. Paper emblemàtic de les grans dames del belcanto: Leyla Gencer, Caballé o Sutherland, i òpera mítica en la història de les veus del nostre país: va ser el debut del rol per part de Montserrat Caballé el 1965 al Carnegie Hall de Nova York, el que significà l’explosió internacional de la, fins en aquell moment, quasi desconeguda soprano catalana. Un regal doncs d’una diva per al seu públic, un regal al Teatre i un regal a si mateixa, doncs el miracle vocal d’aquesta admirable soprano no té comparances avui en dia. Gruberova manté la brillantor vocal que la caracteritza, les coloratures infinites, el filaments i messa di voce impossibles, la ornamentació i variacions dificilíssimes que corona amb sobreaguts d’un altre món. És evident que ha perdut frescor vocal, que abusa de les afectacions marca de la casa (portamenti, glissandi etc…) que disten per als puristes del génere belcantista de l’ideal interpretatiu, però, quina dona! La seva aria di sortita va esvair els dubtes sobre el risc de debutar a aquestes alçades, filatos, pianíssims, i un control de la respiració de veritable fora de sèrie: Come è bello (amb variacions inèdites al final del aria a l’estil Gruberova) va significar la primera gran ovació de la nit. La resta, ja és història viva grabada en lletres de foc per al teatre: un filat al.lucinant de piano a forte al final del pròleg de més de 25 segons!!!, la sublim M’odi o m’odi o la terrible ària final Era desso il figlio mio, rematada amb un impressionant mibemoll5. Més de 30 minuts d’aplaudiments, cartells amb fotos de la diva i titols com Simply the Best , rams desde el públic, emoció a flor de pell i crits d’eufòria col.lectiva…Històric i inoblidable.

Com sortir ben parat de tal esdeveniment belcantista al costat d’un monstre vocal com La Gruberova? Doncs amb cantants de primera línia com el tenor barceloní Josep Bros.
Si abans esmentàvem les il.lustres sopranos que han protagonitzat aquest títol a casa nostra, què hem de dir dels tenors? Lucrezia Borgia era una òpera de tenors, la mort de Gennaro era la fi de l’òpera i no la impressionant Era desso il figlio mio aria imposada a Donizetti per la diva que va estrenar l’òpera. Al Liceu la tradició de tenors que han triomfat amb el paper de Gennaro també imposa: Francesco Tamagno (1875-76), Julián Gayarre (1881-82,84-85, 88), Angelo Masini (1884, 86-87), Josep Carreras (1970-71) o l’inoblidable Alfredo Kraus (temp.1988-89), una llista impressionant a la qual Bros s’hi suma amb l’estirp dels grans tenors de la casa. L’evolució d’aquest mestre del legato i del fraseig de qualitat ha estat ben contrastada aquí a Barcelona, on li hem vist i sentit: La Favorita, Lucia, I Puritani o el Roberto Devereux, per esmentar només el millor i més difícil del seu repertori. Bros ha perdut nasalitat en el so, guanyat fermesa i seguretat en els aguts, la dicció és polida i fina, la respiració i articulació mesurada, impecable. La seva actuació la ornamentà amb la “Kraussiana” ària: T’amo qual s’ama un angelo, ària perduda que R. Bonynge va recuperar i Alfredo Kraus popularitzar, i que és una endiablada peça que constantment ronda el registre agut i que Bros ha sabut incloure-la al paper amb mestria i dignitat. Un toc de geni reservat als millors. Els seus duos, tant amb la Gruberova com amb la Podles van ser models d’interpretació belcantista.

Ewa Podles és un altre de les figures estimades al Liceu per la seva fidelitat a les nostres temporades. La seva meravellosa veu de contralt, que no té comparances avui en dia per densitat i flexibilitat vocal, continua impressionant al públic per la rotunditat del registre i la bellesa del color. Tot i així s’ha de matisar que la veu ha perdut homogeneïtat tímbrica i sonen tres veus diferents segons el registre que utilitza: de cap en els aguts, de gola en el centre o registre de pas i de pit en els greus. En les tres, la veu esclata amb força, però els colors diferenciats distorsionen la bellesa d’un instrument privilegiat que s’ha transformat en una rara avis de camaleònic resultat. El seu Maffio Orsini va ser una festa sobretot interpretativa: la joia amb que la cantant polonesa va construir el seu personatge va contagiar al públic amb catàrtic entusiame. El seu preciós brindis: Il segreto per esser felici va coronar una actuació admirable.

El Don Alfonso de l’elegant Ildebrando D’Arcangelo, eminent mozartià que estrena paper operístic al Liceu, va ser un altre As en un repartiment de veritable pòker. D’Arcangelo té una veu preciosa amen d’un timbre viril que ressalta un color fosc i flexible. Els aguts son emesos amb natural seguretat; la dicció és nítida i el fraseig impecable. La seva ària Vieni la mia vendetta va ser un model de bon gust, però li mancà un plus d’explosió belcantista, variacions i imaginació musical. Potser la seva inexperiència en aquest repertori explica la falta de vistositat vocal tan necessària i agraïda en aquest repertori, ja que, per qualitat, és una veu que esperem veure més sovint en les properes temporades.

De la resta de cantants destacar el color i les belles prestacions del tenor turc Bulent Külekçi (Rustighello), de Balint Szabo (Astolfo) i els impecables Roger Padullés (Liverotto) i Jordi Casanova (Vitellozzo).

El Cor i l’Orquestra del Liceu semblaren ser espectadors i mers fils conductor de l’espectacle vocal ofert. Si bé el debutant director alemany Stefan Anton Reck concertà amb cura i acompanyà amb finor els protagonistes, se li pot retreure manca de fraseig orquestral i èmfasi en els finals d’acte o en números de bellesa musical extraordinaris, com el tercet del primer acte: Guai se ti sfugge un moto. La correcció sense més no equilibra una versió en concert que, llastada de la teatralitat de l’escena, se centra en les veus i l’orquestra. Amb això, la figura titànica de la senyora Gruberova resplendí en el Teatre, una sala emocionada pel regal d’una diva que ens ha donat el millor del seu art i que ha regnat com la veritable Prima donna del Liceu d’aquests últims 20 anys.