LPC3

Razzmatazz va tancar la celebració del seu 6è aniversari convidant Jarvis Cocker, l’home que el 1983 va compondre, amb Pulp, la cançó que dóna nom a aquesta emblemàtica sala barcelonina.

Fa quatre anys, Jarvis va dissoldre Pulp, la formació que al llarg de dues dècades va enregistrar algunes obres mestres del brit-pop, com “His’n’hers” (1994), “Different Class” (1995) o “This is Hardcore” (1998). I és que Jarvis, que tant havia perseguit la glòria, quan per fi la va aconseguir, es va sentir ofegat pel pes de la fama, angoixat per l’èxit, decebut per aquest fals món de llums i coloraines...

I en Jarvis, que és diferent, ho va deixar tot. Ell, que tant havia ironitzat sobre l’avorrida i anònima vida de la classe mitja, en va voler gaudir d’una, lluny dels escenaris, les fotos i els fans. Es va casar, se’n va anar a viure a París i va tenir un fill. Durant quatre anys ha estat allunyat dels escenaris, que no de la música: va fer cançons per Nancy Sinatra, lletres per al magnífic 5:55 de la Charlotte Gainsbourgh, va colaborar en l’homenatge a Serge Gainsbourgh i en el de Leonard Cohen, va participar (amb el nom de Darren Spooner) en l’experiment electrònic Relaxed Muscle, va cantar per Richard X i va intervenir com a cantant en Harry Potter i el Calze de foc entre d’altres incursions.

Però Jarvis Cocker no és només un bon músic i un fi cronista de la seva època. També és un showman (pregunteu-li al Michael Jackson quan, en plena actuació, en la gala dels Brit Awards del 1996, en Jarvis -una mica begut diuen-va envair l’escenari).Un tipus com ell no pot viure massa temps lluny dels escenaris. Necessita que el mirin, és feliç quan se sap observat. Els seus excesos i excentricitats necessiten públic. S’agrada i sap que agrada. I la bogaderia o el supermercat no és un lloc adient per als seus espectacles.

Així que, a finals del 2006, va acabar enregistrant (amb Steve Mackey, amic i baixista dels Pulp, i el gran Richard Hawley) un grapat de temes que havia anat component tot sol, durant la seva ordinària existència parisenca. Cançons un tant dispars, però totes elles amb el seu segell personal. De manera que Jarvis Cocker tornava als escenaris per presentar el seu àlbum debut en solitari (titulat simplement Jarvis). Quatre concerts: un a París, dos a Londres I un altra a Barcelona.

Al Razz hi havia l’ambient de les grans ocasions, l’expectació que només els més grans aconsegueixen crear. Amb els primers compasos del potent “Fat children”, Jarvis va aparèixer dalt de l’escenari, entre el deliri dels “jarvistes” (els antics i els nouvinguts). Alt i prim, amb aquestes enormes ulleres de pasta negra -que ja s’han convertit en una icona del rock- camisa a quadres i americana de xaviot. Tot un personantge. Des del primer moment, mentre cantava històries de nens grassos assassins, ens va deixar clar que ja no és aquell nen incomprès de fa 25 anys, que volia triomfar per sobre de tot; ni tampoc el cínic en la trentena de fa quatre que, fart de la hipocresia del show business, va sortir corrent. No, en Jarvis sembla que ha après a controlar els seus excesos, que ha madurat, que ha entès que es pot dedicar a la música sense haver d’exercir les 24 hores de rock and roll star. Però per aconseguir-ho ha hagut d’enterrar, si més no de moment, Pulp (no va tocar cap dels vells temes).

En un inici trepidant, va continuar amb el single “Don’t let him waste your time”, potser per respondre a tots aquells que li han criticat la falta de força del seu disc. Ens va donar una treva amb l’encantadora “Heavy weather”, seguida de “One man show” (cara B d’una de les dos edicions del single “Don’t let him...”). I va tornar a la càrrega amb les magnífiques “I will kill you again”,”From A to I”, “Tonite”, “Big Julie” i “Disney Time”. Dominant l’escenari amb el seu carisma , cantant com només ell ho sap fer, va aconseguir moments de gran intensitat, només trencada per les llargues introduccions d’alguns temes (fins i tot ell es va preguntar en veu alta si no estava enraonant massa?) i pel llançament d’una peça de roba interior femenina -no massa sexy per cert- que li va donar l’oportunitat de mostrar el seu partucular sentit de l’humor abans de tornar-la als seus seguidors.

“Big Stuff” (cara B de l’altra edició del “Don’t let him...”) ens va portar a la festiva “Black magic” que oficialment tancava el concert. Encara quedava temps per a la propina “(Cunts are still) running the world” i el “Satellite of love” d’en Lou Reed, que finalitzava una brillant exhibició d’un gran músic i un excel•lent compositor afortunadament recuperat i, pel que vam poder veure, en plena forma.