LPC3

Un Auditori ple de quarantones apassionades, un públic variat que va pagar unes entrades sobrevalorades pel que finalment va ser el concert, una banda jove que no estava a l’altura d’un estil que requereix groove i classe, una mescla entre eufòria i respecte cap a una de les figures més importants de soul dels anys setanta... Retard en l’inici i final prematur fred i immerescut. El concert d’Al Green, que ens va oferir el Festival de Jazz de Barcelona el passat divendres a l’Auditori, va acabar amb xiulets del públic per l’escassetat del temps de l’actuació .

El cantant de Memphis, un dels més grans del soul i una de les figures més sensuals de la història de la música negra, no ens va oferir un espectacle pobre, ell sol omplia l’escenari i tot l’auditori a cada gest, a cada paraula, a cada falset, a cada vibrato, a cada moviment elèctric dels seus ombros o elegància dels seus passos i coreografies. Moltes dones embogien per obtenir una rosa de les moltes que va anar a entregant a tota fèmina que s’apropava a l’escenari, alguna se’n va poder endur algun petó o alguna mirada lasciva. El cantant de seixanta-dos anys, és indiscutiblement el mateix crack que als vint-i-cinc. Dels greus més aspres i trencats, als aguts més nets i potents, a dos metres del micròfon es sentia perfectament la qualitat vocal del gospelià, a cavall entre el soul i el funk, que aconseguí supervendes amb el seu èxit How can You Mend a Broken Heart?. Amb temes com el Let’s Stay Togheter o Take Me to The River, amb els quals Albert Greene arribava a convertir-se durant setmanes en número 1 de les llistes musicals més prestigioses d’Estats Units; el reverend Green ens enlluernava amb la seva veu brillant, la seva gràcia escènica, el seu posat còmic i el seu anhel a mesclar-se entre el públic. De no haver estat per la manca d’escales a la banda frontal de l’escenari, s’hagués passat tot el concert rondant la platea, rondant les moltes dones i inclús jovenetes, que bavejaven veient-lo actuar.

Malgrat ell va ser espectacular, fent aixecar el públic, que aplaudia sense parar, al final de cada tema, sobretot a Tired of Being Alone, i de manera especial a una versió de l’Amazing Grace, sobraven dos ballarins que semblaven sortits d’un videoclip d’ R&B contemporani, que destorbaven el centre d’atenció i li donaven un aire “cutre” i fins i tot de mal gust. També sobraven alguns sons de teclat al més pur estil dels 90’ i l’evolució que la majoria de cantants de soul dels 60’ i 70’ han anat fent cap al recent nu-soul i l’R&B quedava evidenciada amb l’estètica hip-hopera del teclista, la presència dels dos ballarins ja anomenats, un dels qual s’afegia a la secció de les coristes d’església, que per cert, combinaven perfectament les veus de contralt i de soprano.

Tot plegat, un espectacle bastant deplorable pels que estem acostumats a escoltar a un Al Green que ja ha quedat enrere. L’evolució del soul als EUA és evident, la trobem en tots els grans del gènere, Aretha Franklin, Patti Labelle o James Brown en són un clar exemple i quan anem a veure un artista d’aquesta talla hem de tenir en compte que no ens trobarem un directe com els que ens oferien a programes televisius com el Soul Train, on el mateix Al Green va oferir un directe increïble l’any 1973. Potser si les bandes que porten aquestes estrelles fossin els músics que tocaven amb ells als setanta... És potser per aquesta nostàlgia de l’època daurada del soul nord-americà que Green feu un repàs a través d’un medley amb els temes més emblemàtics de l’època des de Sugar Pie (I can’t Help Myspelf) dels Four Tops a I’ve Been Loving You d’Otis Redding.

De tota manera s’ha de reiterar que el feeling, el soul, el groove i la impecable qualitat vocal de l’artista, que es deu al domini total de l’instrument i la capacitat de transmetre sentiments amb la que es basen les veus souly, continuen siguent les mateixes que les que ens brindava als 70’.

Interpretant temes com el Here I Am (Come and Take Me), Let’s Get Merried i pocs més que els que ja he anomenat, el reverend Green ens delitava durant un concert que fou breu i que deixà al nombrós públic amb un regust amarg a la boca. En el que fou el primer pas de l’artista per Barcelona i en el que és la presentació del nou disc Lay it Down, amb ni un sol mot en català o castellà d’agraïment, l’artista i els músics abandonaven l’escenari sense cap bis, deixant-nos a tots sorpresos després de pagar uns preus exageradíssims per unes entrades que després de tot, no valien el que ens van costar.