LPC3

La joventut ha passat de ser aquell diví tresor que se'n va per no tornar a ser una espècie d'estat on volem romandre tota la vida. Actualment, sovint es parla de joves compositors que ja ronden la quarantena, quan l'adjectiu hauria de referir-se a individus amb un llenguatge musical encara per formar. La nostra bcn216 ha fet bé de reunir sis compositors nascuts entre 1980 i 1987, als quals els escau la joventut, car la majoria encara estan formant-se a les aules de l'ESMUC o s'hi ha graduat ben recentment. Aplaudim la intuïció de la formació barcelonina i la perícia de l'Auditori en programar aquest concert, una col·laboració que -com escrivia el cap de departament de Teoria, Composició i Direcció de l'ESMUC-  "esperem que duri molts anys". Si l'ESMUC és dins el mateix complex arquitectònic que l'Auditori, conformant allò que volia ser (i no és, per ser honestos) la ciutat de la música de Barcelona, és per iniciatives com aquestes. Hem sentit l'orquestra de l'ESMUC a un nivell fantàstic, i seria bo que els seus estudiants visitessin l'Auditori no només com a oients de bons sons.

De les sis peces que van formar el programa, d'un eclecticisme esperançador, em quedaré sens dubte amb la fantàstica Sobre la pràctica de l'alquímia, magnífica obra del reusenc Joan Magrané Figuera. Havíem gaudit molt el seu Kadosh (merescut Premio Injuve a la jove creació de música contemporània) i els recomano vivament els seus Three sketches of light per a piano i viola, que em fan pensar que ens trobarem ben aviat davant d'un enorme compositor de cambra o de piano sol. Magrané fila molt prim en la recerca del so perfecte -hi noto la petja de Ramon Humet- sense renunciar al fet que la música fili un discurs en majúscules narrativament assumible per part de l'oient (m'hi jugo un sac de pèsols que ha mamat de prop l'obra més contemplativa de Klaus Huber). Si Magrané segueix aquesta projecció podrem parlar ben aviat d'una veu amb moltes possibilitats, a la qual felicitem sense reserves. Composar bona música, no descobrim res, és refotudament difícil.

Abans de l'alquímia, havíem escoltat amb gaudi Auf dem Ambos de Javier Quislant i Colors d'Arborescència de Núria Giménez Comas, aquesta última ordida amb un pèl de confusió però amb un final sorprenent i fantàstic. La segona part va baixar amb notorietat la qualitat d'un inici de concert impecable, amb Three pieces for ensemble de Manuel Rodríguez Valenzuela, una peça que juga amb la diàspora dels músics (sentíem el metall de la bcn216 a les nostres esquenes) i la teatralitat del gest, obligant al director a conduir la peça amb moviments desaforats fora de compàs: recursos que, dissortadament, no van aportar gaire al conjunt d'una obra amb més efecte que contingut. El vol es va remuntar amb dues peces ressenyables, Espais de canvis de Francesc Llompart i Prägnanz de Marc Codina. Si fem cas a les partitures, el futur de la composició a casa nostra està ben garantit. De l'ESMUC n'ha sortit gent més que bona, com ara Luis Codera o Octavi Rumbau. Resem perquè la collita no cesi.

També cal esmentar amb insistència la tasca d'un director musical que ja ha passat la seva joventut i habita serenament la maduresa. Francesc Prat va dirigir molt bé la bcn216. Fa temps que segueixo en Francesc, i val a dir que el seu gest ha perdut rigidesa mentre la saviesa musical no fa més que augmentar (parlem d'un director que és compositor, i es nota). La mà dreta porta els tempi com un rellotge suís, i el fraseig de l'esquerra ensinistrava a la perfecció els seus músics. És una vergonya que aquest talent de casa, que s'ha posat al davant de l'Ensemble Phoenix Basel o la Mondrian, no tingui més presència als nostres escenaris. Com diria aquell, es de ser inútiles deixar que músics amb el talent d'en Prat penquin molt més a l'estranger que a casa. Però, com saben bé els compositors d'aquesta iniciativa, a la que es pugui -i si et vols dedicar a fer música-  el que cal fer és fotre el camp d'aquest país. És així de trist. Nois, bona feina i molta sort a tots. I als catalans, només em queda dir-los que potser -quan ens adonem que tot el talent emigra i que el nostre art ja no es fa al país- serà massa tard i la joventut ja s'haurà convertit en un record...