LPC3

El Último Trago, el disc afrocubà i afromallorquí que Valdés i Buika dediquen a la mexicana Chavela Vargas, és una peça gravada gairebé en directe, en només 11 hores d’estudi. És un treball fet com els antics discs, on l’emoció queda copsada per la naturalitat i proximitat de l’enregistrament en directe, i on la passió inunda la consciència de l’oient a cada tema.

Sovint quan escoltem un artista, un disc, massa retocat com qualsevol disc de pop actual, ens sorprèn trobar-nos amb un directe que en comparació, queda pobre. En aquest sentit és senzill decebre’ns, però ni de bon tros va ser el cas del concert que Chucho Valdes & Concha Buika ens van oferir el passat dissabte al Castell de Peralada, al cor de l’Empordà.

El seu encontre va més enllà del fet comú dels seus ancestres africans; la fusió musical es mescla amb la fusió passional i el cocktail està servit pel públic que es veu envoltat per un esclat d’emocions irrefrenables.

El quartet habitual de Chucho, format per piano, baix, bateria i percussió cubana, arrancaven l’actuació de la nit rere una freda acollida del públic, per acompanyar la veu de Buika, que amb els seus 37 anys es confirmava com una de les veus amb més personalitat i elegància del panorama musical actual. Entrava amb el seu somriure perenne i contagiós disposada a oferir la seva enorme varietat de registres i textures, i marxava amb elegància i sense acabar-se de creure que allò que estava passant fos possible. El productor Javier Limón va sorprendre durant el concert a la guitarra flamenca, en alguns dels temes més vibrants de la nit, més flamencs i al més pur “estil Buika”, plens d’improvisació i de vida. Tant Limón com Buika viuen la música de activament, participativament, deixant-la fluir i evolucionar segons l’instint i els sentiments de l’instant. La seva compenetració artística es palpa a l’escenari, però la veu sorrenca de Buika sempre acaba destacant per sobre de la banda. Complicitat també entre Valdés i la cantant durant les gairebé dues hores del directe, on la cantant es movia lliurement i sense limitacions, fent variacions a les lletres i a les melodies que reproduïen, sense imitar, les nits d’alcohol i deliri de la que Buika descriu com la seva deessa. Chavela Vargas, al seu torn, diu de Concha que és la “seva filla negra” i en aquest sentit “El Último trago” és conseqüència de la relació humana entre elles (segons paraules de Limón).

A nivell estatal Buika és impossible de classificar, és una cantant que va a banda de qualsevol estil que hagi sortit de les nostres fronteres. Polifacètica i profundament emocionant, ens deleix de la mateixa manera i amb el mateix entusiasme amb una cobla que amb una ranxera, amb un tango que amb un jazz, amb un bolero que amb un flamenc… I tot això mesclat amb la classe d’una cantant inimitable de la seva talla, és el que ens varem trobar en el recital d’homenatge a Vargas. Un torrent de veu que arriba com una tempesta i no deixa res igual que abans d’arribar, arrasant-ho tot, aquesta és la veu de la tímida però ferma figura de Concha Buika. I com tota tempesta, un cop ha passat, ens deixa la calma interior i la perplexitat del que la naturalesa és capaç de fer. Així és com es va quedar el públic al acabar el concert, tocat i enfonsat i amb la certesa de que tal tempesta retornarà aviat, amb dates ja confirmades a Barcelona, el 4 de novembre al Palau de la Música. No portarem paraigües, deixar que la pluja ens mulli és saber que un està viu, i almenys un cop a la vida ens hem de deixar seduir pel directe d’aquest tros d’artista, per la tempesta Buika.