LPC3

Les muses del Palau encara esbossaven l'orgàsmic somriure que els havien procurat els trons sonors de la Concertgebouw. Evidentment, odioses comparacions, l'Orchestre de Paris no és ni serà la millor formació que visiti el cicle Palau 100. Però el concert dels francesos, amb el seu flamant titular Paavo Järvi, va fer palès que l'entusiasme i les ganes de fer música converteixen un instrument perfectible en una important fàbrica d'alegries musicals. No miro a ningú...

El director estonià va deixar la música dels veïns del nord en anècdota. L'obertura de Le Corsaire, op. 21 de Berlioz escalfava uns mestres ben animats, amb alguna badada en la coordinació als violins (per cert, benvolguts gestors liceistes; per quan una òpera del compositor?) i el pompós fragment final dels Jeux d'enfants de Bizet acabava d'arrodonir la festa. Fets els estiraments, la teca.

És una llàstima que al Concert per a piano número 2 en Sol Major, op. 44 de Piotr I. Txaikovski se l'hagi empassat la fama del seu germà gran. A nivell narratiu, aquest segon és un autèntic prodigi entre expansió i intimisme, com certifica un Andante ma non troppo preciós en el joc cambrístic del trio piano, violoncel i violí. El pianista rus Denis Matsuev es va cruspir la partitura amb una facilitat insultant. La primera cadència, en mans d'aquesta bèstia del teclat amb pinta risible de jugador de rugby, va semblar tan assequible com un estudi de Czerny. En alguns moments, fatalistes de nosaltres, vàrem arribar a patir per la salut del pobre piano del Palau, davant d'una força sonora tan incontestable.

Insistim: és una llàstima que el món de la música mercantilitzi peces com el Concert per a piano número 1, que provoquen una letargia del públic davant d'obres tan difícils del mateix llinatge. La gèlida recepció del públic del Palau davant d'aquesta interpretació incontestable va ser per suspendre'ns a tots plegats. Quan un intèrpret realitza un esforç tant supí i rep aquesta acollida, per dir-ne d'alguna manera, no m'estranya gaire que, de cara a la propera, tiri de veta i es conformi amb tocar el primer.

El greatest hit de Sibelius, la Simfonia número 2, en Re major, op. 43 va ser un pèl més desigual. L'alegria naïf de l'Allegretto va sonar-hi una mica infantívola, i Järvi no va aguantar els ritardando del Finale fins provocar l'esclat que demana la partitura de Sibelius. Però el resultat del director, donada la matèria de la qual disposa, és excel·lent. I molt imitable, a casa nostra. Ho dic per això de l'entusiasme que hi posen els seus músics...

Fotografia d'Antoni Bofill