LPC3

Així vivim, omplint compulsivament els buits. Som en un temps en el que l'espai nu ens espanta i hem arribat a pensar que el silenci és una marca capitalista, patrimoni del new age més banal. Amb la música de concert també hem caigut a la trampa de l'excés. Enguany sobta veure un escenari mig despullat, només il·luminat tènuement al servei d'un instrumentista. Veiem sovint orquestres, quan més i més fort millor, però sobta recuperar l'essència i tornar a escoltar una sola veu durant un parell d'hores. Li deia a una bona amiga, tot just sortint d'aquest concert tan extraordinari que ens va regalar el violinista Serguei Khatxàtrian; encara em sembla un miracle que (en un temps on la música i el soroll s'han convertit en una agressió permanent, en el que escoltar una història -un conte, una veu, un discurs, jo què sé...- durant més de cinc minuts ja provoca basarda) puguem ser capaços d'asseure'ns i escoltar calladets, de nou, una sola veu. Si salvem les estossegades i la supina mala educació del públic català, evidentment...

Dispensin la cursileria, que deriva sempre en literatura de segona, amb massa sucre, però cal parar-se a pensar sovint, encara que pensar faci certa pupa existencial, en com escoltem la música i quina actitud tenim en tant que oients desinteressats. Ho recordava molt bé el musicòleg David Puertas Esteve al programa de mà del concert; sobta recordar com, fins fa ben poc, les sonates i partites de Bach s'interpretaven amb un acompanyament de piano, com si la interpretació sola del violí fos un contrasentit, com si la veu sola ens insultés la gana de més sonoritat. Lluny d'aquesta mala pràctica, Khatxàtrian va enfilar la Sonata núm. 1 del compositor d'Eisenach amb una trempera impressionant. Si són amants de la Coca-Cola Zero i de les verduretes, no escoltin mai aquest violinista de vint-i-cinc anys. La famosa Fuga de la sonata es va servir amb una elegància fora mida. Encara hi ha signes d'ímpetu juvenil, com l'excessiu tempo del Presto (no cal disparar tantes notes per metre quadrat!), però això són simples minúcies.

El miracle, no obstant, va arribar amb la famosa Xacona de la Partita núm. 2 del mateix compositor. Poc abans, el violinista havia espremut tots els moviments amb una facilitat insultant, repeticions incloses (menys la segona part de la Giga, per estalviar forces, suposem amb mala intenció). Anem al gra: la Xacona ens va portar alguns moments increïbles; valgui només com a exemple l'escala que ascendeix abans de la primera variació d'arpegis, que la majoria d'instrumentistes ataquem irreflexivament de piano a forte, però que Khatxàtrian va interpretar tota en un sotto voce absolutament acollonant, d'una força simplement estremidora. El forte va arribar, però l'armeni el va fer esperar fins ben entrats els arpegis; música vella, arxi-coneguda, servida amb novetat, escoltada per primera vegada (de nou, perdonin la cursileria). Impressionant! És cert, a la variació en major hi vàrem notar uns moments de dubte en l'afinació de la primera corda, i la comoditat de l'arquet se'n va ressentir, però això són indicis d'humanitat menor en un programa de dificultat inigualable.

La segona part va mantenir la qualitat general d'aquest inici. Luisine, germana del protagonista, l'acompanyava en un altre milestone del repertori violinístic; la Sonata a Kreutzer. Compenetració perfecta entre els dos intèrprets (si no, malament rai...), encara que -especialment al Presto- l'estil cantable del violí contrastava amb una articulació amb poc oxigen i una dinàmica fins i tot militar que no ajuda a la peça. L'alegria del públic ens va regalar dos bisos; la fantàstica Playera del geni Sarasate i una cançó popular de Komitas Vartapet. Potser peco d'addició sobre-interpretativa, però no és gens curiós que el violinista agermanés un compositor pamplonica i un armeni en la seva rúbrica final. Cal recordar sovint que aquest gran èxit que és Europa no és només la suma de les cultures purament estatals, tingudes com a superiors pel nostre imaginari. Si hi ha una prova que la nostra oïda es fa de regions, i no només de corts i palaus imperials, són aquestes dues peces. Si s'obliden aquestes coses, s'acaba fotent fora els ciutadans de ple dret del seu país. Cal pensar, insisteixo, encara que sovint faci pupa.

Preguem doncs al bon Josep Maria Prat, director d'Ibercamera, que ens porti aquest paio més sovint, a risc de deixar al calaix alguna de les velles glòries del cicle...