LPC3

Portar el cognom Valdés és garantia d'excel·lència quan parlem de música. Tot el bagatge cultural i musical de dues generacions és el que carrega a l'esquena un pianista i compositor que se supera en cada obra, fent d'aquest pes i herència l'energia des d'on flueix un art que li surt amb una naturalitat i frescor que defuig l'etiqueta del jazz, de la música cubana o simplement del jazz cubà.

D'aquesta fugida n'emana l'obra que ens presentava en un Palau de la Música que més que ple estava atapeït. La seva actual proposta és un interessantíssim encontre entre les arrels africanes, el substrat cultural del comerç esclavista del Carib i l'actual component residual d'aquest a la població cubana. No és subtil, no és ni tan sols un apropament a les arrels de la música cubana, sinó una incursió profunda a un dels constitutius més determinants de la cubanitat. I la veritat és que més que un mestissatge, ens sembla gairebé una pervivència intacta d'allò que, a part del material de càrrega, transportaren durant segles els vaixells esclavistes. I el jazz? El jazz queda clarament despullat a expenses del seu principal ancestre.

Percussió i ritme són els grans eixos vertebradors de la nit i de l'últim treball del músic Cucho's Steps. Juan Carlos Rojas, el millor baterista que he vist mai; Yaroldy Abreu Robles i Dreiser Durruthy Bombalé jugant percussió, bata i veus bestialment i sense treva; Lázaro Rivera Alarcón a un baix clàssic i un contrabaix elegant, i una secció de vents a lo purament llatí amb Carlos Manuel Miyares Hernández al saxo tenor i Reinaldo Melián Álvarez a la trompeta, eren els components d'un septet de nom que ja ho diu tot: The Afro-Cuban Messengers. 

Dreiser Durruthy tingué un gran pes en el transcurs de la nit, s'apoderà del micròfon en diverses ocasions per cantar en Yoruba i sobretot per oferir-nos solos amb l'instrument sagrat de la Santería Cubana per excel·lència, que és l'intermediari entre els humans i els orishas. Apallissant-lo per les dues bandes, l'essència del missatge repetitiu i polirítmic enriquia de manera substancial l'atmosfera africanista de l'escenari, que com ja he apuntat, fou la tònica de la vetllada. Chucho, per la seva banda, ens oferia el seu habitual i íntim apropament al jazz, amb melodies dolces i passejos únics per les blanques i negres, que es rendien als seus dits màgics. La recepta estava formada per elements tant variables com els que trobem al New Orleans, que teixeix un fil conductor amb elements afro-descendents del continent nord-americà, o bé altres com un homenatge al seu fill més petit Julián, on el públic pogué gaudir de l'entrada en escena d'un diminut músic entre les cames del seu pare, saltant, ballant i emocionant-se. El feren sortir enmig de l'escenari, ballà seguint els passos de Durruthy, dirigí la banda imitant el gran Chucho, es reverencià com la resta de músics davant d'un Palau atònit i tocat, i demostrà que allò de carregar a l'esquena un llegat com el que conté el seu cognom, és tant incorruptible com allò d'atemporal que arrossega a l'esquena la música sorgida de Cuba. Una benedicció més dels Orishas.

Un altre membre de la família feu presència a la festa, la germana de Chucho i cantant poderosa, Mayra Caridad Valdés, que intervingué solament en una cançó i que recordà a les col·laboracions múltiples de les mega-orquestres cubanes, però que estigué allunyada de la proposta global de l'últim treball de Chucho, que sembla no voler posar fronteres ni límits entre estils sorgits d'un mateix nucli cultural. Hem de dir que és aquesta actitud de recerca constant i de moviment, de llibertat, que fa possible que Valdés sempre se'ns presenti pletòric, únic i profundament interessant en qualsevol proposta que ens presenti.