LPC3

Quàdruple celebració: El vuitantè aniversari del mite del saxo tenor més gran del segle XX; el concert inaugural del Festival de Jazz de Barcelona d'enguany; l'entrega de la Medalla d'Or d'aquest festival al que fou sideman de Miles Davis a la dècada dels 50 i la més gran de les celebracions, tenir Sonny Rollins a la ciutat.

Era la sisena visita del Colossus a Barcelona, de l'última en feia tres anys, però el meu primer contacte amb un directe seu. Només haig de dir que aplaudí de principi a fi enduta per una emoció irrefrenable. Des del segon pis la seva figura es diluïa entre les ràfegues lumíniques de l'Auditori, però dubto que l'emoció distés gaire de l'originada en els que tingueren el luxe de seguir cada compàs de ben a prop.

Amb camisa vermella, la passió, la sensualitat i l'emotivitat feien evident la tònica de la nit. El seu cos corbat, una gran cabellera afro blanca i uns llavis que s'han passat mitja vida embocant metalls i canyes, van donar la volta a la banda, formada per Kobe Watkins a la bateria, Sammy Figueroa a la percussió, Peter Bernstein a la guitarra i Bob Cranshaw al baix, com per mostrar-los el seu respecte i alhora per apoderar-se de l'escenari. Una empenta al seu saxo i el quintet entrà de manera impecable i neta a atacar l'inèdit Patanjali.

Una rere l'altra se succeïren les batzacades d'energia que Rollins regalava a cada tema, superant-se en cada solo, subratllant melodies amb improvisacions brillants i precioses, repartint els moments àlgids de cada component amb l'elegància que teixeixen els diferents estils que el mestre incorpora a cada tema, des de Don't Stop de Carnival al clàssic In a Sentimental Mood... El Carib és present a cada compàs, el moviment patent en cada ball que s'intueix dels seus passos arrossegats fins a primera fila de l'escenari, les ganes d'empaitar l'ànima del públic visibles a cada rugit que surt del seu tenor amb la projecció del so des dels seus peus fins al cel. La joventut interior de Rollins en cada intervenció gamberra que precedeix el toc especial de qualsevol dels músics que l'acompanyen es fa més tangible. El públic no es podia estar d'aplaudir i de cridar a cada fraseig, el fervor inundà la sala durant tot el recital.

Ardent, l'Auditori es tenyia de la lluminositat que el gran de Nova York anava pintant, jugant amb els volums, citant melodies com la del gran St.Thomas, deixant pinzellades en el repàs de les sis dècades que ha dedicat a la música, fent constància de la magistralitat que l'hi ha valgut l'admiració i el respecte dels grans, dels més grans. I sobretot superant les expectatives que molts tenien de la nit - perquè es va entregar en cos i ànima-; nit on el blues, el swing o el calypso es feren còmplices d'un estat de felicitat que s'anà encomanant d'un tema a l'altre.

Amb el puny cap amunt, com en senyal de lluita i de triomf, arrencaren els aplaudiments més forts i la cridòria més fervent. Tothom dret i amb la màxima veneració possible, com no hi havia altra manera de despedir-lo; vam desallotjar l'Auditori cantussejant durant hores, en alguns casos, dies, els himnes que el pròdig ens regalà.