LPC3

La creativitat va ser la nota dominant del concert que l'israelià Avishai Cohen ens brindava tot just a finals d'abril a Barcelona. Un profund coneixement de diferents fonts sonores com a clau del seu maridatge i brodat fònic quedava al descobert davant del brutal joc del treset format pel respectat contrabaixista israelià, el joveníssim prodigi Amir Bresler a la bateria i el que fa poc celebrés les bodes de plata, el brillantíssim Shai Maestro a les tecles d'un piano de cua de sonoritat manierista.

El motiu de la visita: la gira ibèrica que el segell Blue Note ofereix sota el nom Jazz in Blue i que, entre d'altres, presenta la joia recentment editada, Seven Seas.

Cohen és un músic profundament influenciat per Jaco Pastorius en la digitació i execució expressiva, i en el paper central del baix com a instrument solista; i apadrinat i respectat per pianistes de la talla de Chick Corea o Herbie Hancock, guanyat-se l'admiració dels més grans del jazz fusió.  

Deixant de banda la seva auto-reconeguda mediocre tasca vocal, el seu quefer com a arquitecte musical va més enllà del reclutament de músics de primera línia o de l'enginy de composicions brillants impregnades de swing de velocitats frenètiques. En les seves cançons l'heterodòxia i exquisidesa en cadències llatines, afro-caribenyes, jazzístiques o clàssiques es troben amb la vitalitat de la música moderna, l'efervescència de la reeixida herència nord-americana o el profund llegat de la música sefardita, a cavall entre la riquesa de ritmes de tradició musulmana i l'aire trobadoresc que ell mateix consuma.

A Barcelona, no només deixà lluir coneixements tècnics insondables basats en la recepta que acabo de descriure, sinó que mostrà que més enllà de l'erudició, les cabrioles entre tradicions diàfanament fusionades amb una actitud més que bergant, i una astúcia acompanyada del respecte a les arrels, son els renovadors del jazz contemporani, més fresc i viu que mai. El directe fou com els set mars que el disc descriu, una experiència entusiasta i elegant que combinà joies com Dreaming o l'impressionant tema que dóna nom al disc, Seven Seas, on el piano brilla de manera especial. Altres tonalitats fosques i de nostàlgia intimista com Tres Hermanicas Eran foren un homenatge als seus avantpassats espanyols o gitanos i la seva connexió amb el flamenc, similars a l'explosiva emocionalment Alfonsina y El Mar, de l'anterior disc del compositor, versió preciosa d'una dedicatòria a la poetessa argentina Alfonsina Storni, que se suïcidà tirant-se al Mar del Plata. Ambdós temes encarnaren els moments més penetrants entre contrabaixista i públic, emfatitzant-se sobretot quan l'arc fregava les cordes de l'instrument, deixant emocions voluptuoses flotant per l'aire.

El fet de que els tres músics toquessin descalços no fou més que una mostra del profund respecte per l'escenari com a santuari sagrat. Amb Seven Seas, el treset no només ens parlà de la metàfora del jazz descrit com un mar que amalgama diferents cultures sota la premissa jazzística de la llibertat, fou una poesia que s'anà traçant amb matisos dilatats i coloristes, mostrant la potència i diversitat de la naturalesa humana, l'amor i la veneració que compositor i músics projecten per les harmonies amb les que interpreten la seva visió passional de la música. Un espectacle assolador pels sentits, però de difícil digestió pels que s'avorreixen fàcilment amb les barbaritats jazzístiques que els volatilitzen l'atenció, pels que tampoc es feu resistible el final aclaparador i que alçà de les butaques al públic del nou Arteria Paral·lel amb la salsa tropical d'Eddie Palmieri, Para el Monte Me Voy. Un tema que reprengueren de bis frenètic i que fou un final de festa perfecte per a deixar al públic amb la baveta regalimant.