LPC3

Amb més de 50 anys de carretera, John Mayall és un dels veterans de l'actual escena del blues. Nascut el novembre de 1933 a les rodalies de Manchester, Mayall va ser un dels estàndards, a principis dels seixanta, del que s'ha acabat anomenant el British Blues Boom, moviment generat per bandes com els Yardbirds, els Rolling Stones o The Animals. Des dels seus inicis, Mayall ha estat acompanyat pels seus Bluesbreakers, formació per la que han passat una gran quantitat de músics de primera línia, com Mick Taylor, John McVie, Buddy Whittington o Eric Clapton. Precisament aquest últim afirmava que els Bluesbreakers són una autèntica escola de blues per als seus músics. Des de la perspectiva de l'espectador, no puc estar més d'acord amb Clapton.

Els Bluesbreakers amb els que John Mayall gira actualment estan formats per quatre músics de primera línia: Jay Davenport a la bateria, Greg Rzab al baix, Rocky Athas a la guitarra i Tom Canning al teclat. Per sobre d'ells, un Mayall en plena forma, millor fins i tot que en les seves dues darreres visites a Barcelona, impartint càtedra sobre l'escenari, dominant músics i públic amb una facilitat que només dóna l'experiència, però sense donar símpotmes de que la seva energia vagi a menys.

El concert s'inicia amb un solo de Mayall a veu i harmònica amb Another Man. Inici fred per anar escalfant motors: riffs d'harmònica bruts i veu encara per despertar. A continuació, l'entrada dels Bluesbreakers atacant dos clàssics (quins no ho seran?) com All your love i Chicago line. Entre ells, Mayall, sempre comunicatiu, interactua amb el públic i va presentant, a la clàssica, cadascun dels temes. També es baralla amb els tècnics de monitors: "puja'm teclat i baixa'm veu!" La banda genera bona impressió des de l'inici, amb una secció rítmica estable i fins i tot contundent (la bateria sembla de joguina a les mans de Daventport), uns bons teclats de suport d'un Canning constantment preocupat pel seu volum i un guitarrista apuntant bones maneres. Aquestes maneres es confirmaran, per sobre de les meves expectatives, en el primer slow time de la nit, So many roads, en el que Rocky Athas realitza un solo impecable: intens, ben conduït i combinant un lirisme finíssim amb tota la contundència del blues. Contrastant amb ell, els solos de teclat de Canning es perden a The song of something (i en la resta d'intervencions) en un virtuosisme digital sense discurs i que s'acabarà rebel·lant força limitat. La banda de Mayall està formada per quatre solistes que interactuen entre ells, com ens deixa clar Greg Rzab arrencant-se, de manera imprevista, amb un solo d'un virtuosisme tècnic descomunal.

Amb les credencials presentades, John Mayall i els seus Bluesbreakers ens deleiten amb una sessió de blues d'antologia, mostrant-se capaços en tots els seus registres i disfrutant de la feina. Mayall, en les tasques de direcció, va donant entrades i sortides, allargant un solo quan li està agradant, marcant un break quan el necessita i, sobretot, vivint amb intensitat el que està passant a l'escenari. L'explosió final es produeix amb A dream about blues, tema que marca l'inici del final i exemple escolàstic d'una tensió ben portada per tota la banda: la guitarra condueix i va pujant poc a poc la intensitat fins al clímax, marcat per la intensificació rítmica de la bateria, la pujada del baix als registres aguts i l'explosió de la línia de la guitarra. Amb Room to move el grup es deixa anar totalment al joc (no oblidem que ells play music): Mayall jugant amb l'harmònica i el beat box, jocs d'imitació entre baixista i harmònica, solo descomunal novament de Rzab combinant punteig, slap i fins i tot riffs de guitarra, solo de bateria i apoteosi final. Com a bis, Hideaway i la sensació de que em podria quedar tota la nit escoltant com aquesta banda trenca el blues.