LPC3

Els concerts de formacions jovenívoles atrauen visceralment al narrador de sons. L'art interpretatiu arriba al seu apogeu a la maduresa de la vida, és ben sabut: no obstant això, la majoria de coses de vàlua que aprenem -com sabien Proust o Nabokov, apologetes de l'edat tendra- les processem quan encara (sempre segons criteris de la capritxosa societat) no som adults. Paral·lelament, sempre resulta interessant contemplar esperits un pèl verds interpretant obres que sempre escoltem defensades per dits amb més maduresa. A tot això hi afegim que als concerts de la JONC no només hi ha un bon grapat de músics ja prou doctes en l'art de tocar el seu instrument i company, sinó un públic entregat -de familiar militància- la qual cosa sempre alegra una mica l'esperit, si tenim en compte l'habitual parsimònia i badoqueria del públic barceloní, i particularment del de l'Auditori.

La JONC continua amb la política d'encarregar obres a compositors de casa. I obra santament. El torn li ha arribat a Josep Maria Guix i les seves Imatges d'un món efímer. Al compositor reusenc ja li havíem escoltat -amb gran gaudi- el Vent del capvespre, una fantàstica peça de quatre moviments que experimenta amb la instrumentació i l'estètica nipones. A les Imatges, Guix insisteix en aquesta recerca amb l'ús d'instruments com ara el rainstick, que combina amb el frec de la percussió i els címbals i algunes tècniques clàssiques del piano preparat. Jo hi he descobert tocs evidents d'amistat amb Takemitsu (la influència de Harvey, inclosa al programa, no la pesco per enlloc), així com la voluntat raveliana d'arribar a una atmosfera de so quasi nul amb els mínims recursos. La seva estètica és ben rara dins els compositors catalans, i això em sembla una mostra d'honesta valentia.

La primera part es cloïa amb la Rapsòdia-concert per a viola i orquestra de Bohuslav Martinu. Admirem l'eclecticisme del compositor bohemi, però -honestament- aquesta rapsòdia no és de les seves composicions més felices. L'alternança de tempos hi és prou arbitrària i la melositat d'alguns dels seus fragments resulta impostada. A banda, Anna Puig no va ser una solista gaire estimulant, amb notoris problemes d'afinació que van deslluir el seu camí i una manca de trempera massa evident. Si aquesta obra, una absoluta rendició al solista, no té un bon defensor a la corda, més val deixar-ho per un altre dia. A les dues primeres peces, Manuel Valdivieso va dirigir els seus amb molt d'ofici i claredat.

Després d'aquest breu esllanguiment amb Martinu, la segona part -centrada en la Consagració stravinskyana- resultava tot un enigma. Calia esperar-ne potser un excessiu abrandament al vent, que es va veure coix -sobretot al metall- amb alguna badada d'afinació. Però més aviat hi vàrem escoltar una orquestra -i un director- preocupats quasi exclusivament per quadrar els tempi de l'obra i no perdre el fil (a la primera part, no es van poder evitar dues badades a la corda). Però amb tocar-la sense errors, no n'hi ha prou, i aquesta preocupació per la pulcritud va fer que alguns instants de la segona part sonessin amb un tempo massa esllanguit i pesant, sense gaire esperit narratiu. Hi van destacar molt el solista de fagot i de clarinet, ovacionats amb justícia, però caldran noves interpretacions d'aquesta obra mestra per muscular una formació encara per solidificar. Els nois tenen molt de temps...