LPC3

Madrid. 25 de novembre. Cel clar, dia assolellat. Capital de grans avingudes. Ara que és tardor els nobles plataners les recobreixen de complexes estructures arquitectòniques i les fulles embruten de daurat les voreres. Paella valenciana + Entrecot amb patates + Pa, Postre i Cafè = 9 euros. Em pregunto si trobaria un menú en aquestes condicions (racions ben abundants, en diumenge i al centre de la ciutat) a la capital catalana. Mentre prenc el cafè imagino el Bruce passejant amb la Patti pels carrers castellans. Sento palpitacions al cor només d’imaginar que me’l podria arribar a creuar.

El Palacio de Deportes és enorme i es troba al bell mig de la ciutat, una mica com li passa a la catedral de Santa Maria del Mar, oprimida entre edificis i carrers. A les 19 de la tarda, hora d’obertura de portes, les cues per entrar ja s’enrotllen pels carrers del voltant.
Què us puc dir que no s’hagi dit ja dels concerts del Boss i la E Street Band? Energia en estat pur sortint pels altaveus, el Bruce saltant d’una banda a l’altra de l’escenari amb la guitarra penjant del coll, un públic entregat ja abans que sonin els primers acords... Aquest cop venia a presentar el seu nou àlbum, Magic (Columbia, 2007), un disc que recorda molt la seva última producció amb la E Street Band (The Rising, Columbia, 2002), pels arranjaments de sonoritat més pop en comparació amb les anteriors produccions. Tot i així, el Boss descriu aquesta gira com “l’espectacle més rock que hem fet mai” referint-se a l’escenografia austera i a les dues hores de música sense parar, empalmant tema rere tema, en què no fallen els clàssics de sempre (No surrender, Born to run, Tunnel of love, Thunder road, Dancing in the dark, Badlands, On the edge of the town, entre d’altres) i d’altres més recents que ja comencen a ser-ho (The Rising, Lonesome day).
La gira és també l’oportunitat pel Boss d’explicar la reivindicació política que inspira la creació del nou disc. “Hoy, en mi país, la verdad es mentira y la mentira es la verdad” exclama abans de tocar Magic, el tema que dóna nom al nou treball. I perquè quedi clar el seu missatge, Springsteen ha escrit un manifest que es presenta al llibre de la gira que es ven als concerts “A Rock and Roll Manifesto for Tour 2007”.

Els anys que han passat des de la nostra gira anterior han estat molt negres. A la llista de coses típicament americanes (...) hem d’afegir la tortura, la rendició, l’erosió de les llibertats civils (sense dret a l’'habeas corpus'), les escoltes il·legals, la supressió de votants, un assalt a la nostra Constitució i una tràgica guerra a Iraq. També hem vist com una de les nostres ciutats més importants culturalment quedava arrasada mentre els nostres líders estaven de vacances permanents.

La dura crítica que fa a la política Bush li ha costat el vet en certes emissores nord-americanes que l’han titllat d’antipatriòtic, però això no l’ha frenat en el convenciment de desvelar els trucs i fal·làcies del seu govern.

El que és antipatriòtic és el silenci. És antipatriòtic en qualsevol moment quedar-se assegut i deixar que passin coses que perjudiquen allò que tant estimes. (Conversa extreta del programa ’60 Minutes’ que la Cadena nord-americana CBS va emetre el 7 d’octubre)

De manera molt encertada, ell s’autoanomena un “ciutadà vigilant”, actiu i, en definitiva, sota la ideologia que va veure néixer aquest gènere, un rocker autèntic, algú que es pren el rock com quelcom més que simple entreteniment: com una manera de viure i de canviar el món.
Hem d’admetre que vam trobar a faltar la Patti Scialfa, que no l’ha acompanyat en la gira europea per qüestions familiars, i que potser els solos de Clarence Clemons i del virtuós Steve Van Zandt se’ns van fer curts i escassos... Però desenganyem-nos. Tractant-se del Boss, res no impedirà que esperem impacientment que vingui a Barcelona per tancar la gira europea.