LPC3

Robert Schumann va començar a treballar en les Escenes del Faust de Goethe l'any 1844, any en què va completar l'escena final de la Transfiguració de Faust. No va reprendre, però, la tasca, fins el 1848, en què va estrenar com a oratori les escenes 3a a 7a. L'any següent (centenari del naixement de Goethe) van tornar a ser executades a Dresden, Leipzig i Weimar (amb direcció de Liszt) i això el va animar a composar les dues primeres escenes. Finalment va concloure l'obertura el 1853. L'estrena de l'obra completa, però, no es va produir fins el 1862 ja a títol pòstum. El resultat és una obra amb farciment complet de gesticulació, trompeteria i cordes obstinades, no exempta de moments memorables però lluny de la consistència global que caracteritza les obres mestres.

Cal aplaudir en qualsevol cas la voluntat de la direcció artística del Liceu de programar aquesta obra juntament amb el Faust de Gounod (malgrat que, lamentablement, les retallades l'hagin convertit en una versió concert). La vetllada, però, no fou gaire reeixida. La direcció musical fou responsabilitat de Josep Pons. Tot i que no sempre, el mestre de Puig-reig aconseguí una execució ordenada. Però no va reeixir a treure l'orquestra de la seva habitual parquedat expressiva. Aquest és un fet preocupant que hipoteca greument les possibilitats del Liceu de fer cap tipus de salt endavant de nivell. Una obra com aquesta no és compatible amb la rutina i el conjunt de l'execució va patir aquest llast. Fa temps, en canvi, que el cor està un graó per sobre i ofereix unes prestacions molt notables, aquest cop reforçades pel Cor Vivaldi - Petits Cantors de Catalunya.

Michael Volle fou el punt fort del repartiment. Alguna dificultat puntual a l'agut, un material vocal discret pel que fa al volum i una resolució no del tot virtuosa dels passatges piano en zona alta (fa molt de mal haver-se de comparar amb Dietrich Fischer-Dieskau, que va enregistrar l'obra) no el van impedir oferir sempre un fraseig elegant i expressiu i triomfar com l'element més sòlid de la nit. No es va adaptar tant bé a la seva part Ofèlia Sala. Va cantar bé en els passatges lírics, però no va superar l'orquestra en zona central ni estava en el seu element en els passatges dramàtics. No es tracta tant de qüestionar les seves indiscutibles virtuts vocals i musicals com de posar en dubte l'encert en l'elecció del repertori en aquest cas.

Malgrat la incomprensible apoteosi en les salutacions finals, Günther Groisseböck no ofereix res més que veu en un registre central força restringit. Això no el va salvar de quedar cobert puntualment per les embranzides de l'orquestra i, sobretot, del cor. Si ha quedat dit que tan sols ofereix veu, es pot afegir que tampoc no tanta.

Finalment, el tenor Roberto Saccà, malgrat el seu cognom, que rebel·la els seus orígens italians, es manifestà tècnicament com un tenor alemany, cosa perfectament normal car aquest és el seu país de naixement i on va realitzar els seus estudis (Stuttgart i Karlsruhe). En el catàleg de greuges cal posar-hi una emissió excessivament oberta en zona central. En canvi cal dir, en honor seu, que va tenir el seu moment de glòria en certes frases en què va oferir uns pianissimi estupefaents. La resta van complir amb correcció en una vetllada marcada per l'avorriment.