LPC3
LPC3 és la versió 3.0 de La Porta Clàssica. Un mitjà de comunicació molt proper a la realitat musical i artística més innovadora que difon i fomenta les noves iniciatives i grups creatius emergents, i que és sensible a l'opinió i les tendències del públic
Enveja sana
Bernat Dedéu 09-06-2010
Bilbao Orkesta Sinfonikoa. Asier Polo, violoncel. Günter Neuhold, director.
L'Auditori, 29 de maig de 2010
A banda del concert econòmic, i les seves magnífiques implicacions de cara a la qualitat de vida dels pobles, també sentim enveja del nivell musical que ens arriba del nord. A Bilbao (el centre de l'univers, com sap qualsevol totxo) hi tenen una orquestra magnífica, i un d'aquells directors que potser no gesticula televisivament, ni fa posturetes de geni, però que penca les obres de valent i treu un rendiment magnífic de la seva formació.
El concert va començar amb una obra del XIX que té un regust clar del XVIII, l'obertura de Los esclavos felices de Juan Crisóstomo Arriaga. És una autèntica llàstima que el compositor, que s'inventà la peça amb només 13 anys, deixés la vida als 20! El seu talent per jugar amb la melodia va quedar patent en una lectura ben cristal·lina, que preludiava un bon concert. L'orquestra va mantenir el nivell amb el Concert per a violoncel i orquestra en Do Major del papà Haydn, acompanyant amb cura el notable solista Asier Polo. El violoncel·lista bilbaí, que té el concert més que après, va imprimir el toc just de solemnitat al primer moviment, i ens va fer feliços evitant l'excessiu amorosiment del segon. Polo no té ni un problema tècnic, i salva amb comoditat l'endimoniat Allegro Molto, però una menor complaença li donaria un resultat més sòlid; sovint, el solista s'escoltava més a ell que a Haydn. I l'afinació no és tan perfecta com la seva rapidesa digital...
Neuhold va afrontar La Romàntica de Bruckner de memòria i -en un gest molt intel·ligent- preludiant-la d'un repertori clàssic. Aquesta és, fet i fet, una simfonia molt més divuitesca que no pas romàntica en la seva proporció i estructura. La tenim llegida a través del pinzell de traç gros de Karajan, però un major èmfasi en la claredat (amb menys sopa i més planxa, per entendre'ns...) no li fa cap mal. Juan Manuel Goméz, la trompa solista, va encarar excel·lentment el tour de force d'una simfonia que sovint sembla una peça concertant per a l'instrument i orquestra. La batuta va imprimir a l'Andante un clima serè, lluny del dramatisme d'una marxa fúnebre que, de fet, només s'intueix al final. El tercer va sonar esplèndid, amb tot el seu tuf humorístic, i un final espatarrant. A la BOS se li pot exigir un pèl més de traça en el fraseig (les entrades temàtiques del quart moviment vomitaven una certa rutina i el vent es va passar de volum al Scherzo), però la implicació dels músics la converteix, actualment, en una de les millors formacions de l'estat.
Fa enveja. Sana, evidentment...
Comentaris
Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!
L'enquesta
Carregant...
Què és LPC3?
"LPC3 és la versió 3.0 de La Porta Clàssica. Un mitjà de comunicació molt proper a la realitat musical i artística més innovadora que difon i fomenta les noves iniciatives i grups creatius emergents, i que és sensible a l'opinió i les tendències del públic exigent amb les produccions artístiques de qualitat"
Subscriu-te al nostre RSS!
També pots donar-te d'alta al nostre
Newsletter
