LPC3

El comte de Luna, Anthony Michaels-Moore
Leonora, Fiorenza Cedolins
Azucena, Dolora Zajick
Manrico, Richard Margison
Ferrando, Raymond Aceto
Ines, Amparo Navarro
Ruiz, Francisco Corujo
Un viejo gitano, Mario Villoria
Un mensajero, Gonzalo Fernández de Terán

Direcció d’escena: Elijah Moshinsky
Direcció musical: Nicola Luisotti


La morbositat i el desig es mesclen en aquest títol fonamental de la vocalitat verdiana. Òpera temperamental, festival de melodies i inspiració sonora que demana quatre grans cantants que donin la talla d’una de les partitures més fogoses de Verdi: Il Trovatore. La morbositat estava servida, Roberto Alagna havia de presentar-se a Madrid, després del seu lamentable episodi scalíger amb el Radamès fantasma que va deixar bocabadat més d’un. Però, coses de la família Alagna-Gheorgiu, deuen tenir un fat poc madrileny: va cancel·lar a l’últim moment al·legant una inesperada intervenció vocal d’última hora. Esperant que al Liceu no ens deixi amb un pam de nas en la futura anunciada Aida (que es prepari el cover ara mateix amb la disfressa d’època i sense texans de marca!), al Real la crisi va ser trobar un trovatore d’última hora. Richard Margison és conegut a casa nostra, doncs va ser el tenor de la llampant Gioconda que ens va interpretar la potent Debora Voigt, i la veritat, es que va passar sense pena ni glòria. Conegut al Real on ja ha cantat el Bachus de la Ariadne aux Naxos i el Silvio de Pagliacci, el seu currículum deixa clara la seva afinitat amb el repertori de tenor spinto italià. Però una cosa és el seu currículum i un altre ben diferent és la realitat. Margison té veu, sí, no és un timbre bonic, ni posseeix una potència extrema, té un cos considerable i un color de veu entre metàl·lic i rugós, ideal per al repertori germànic, pero no per a l’italià. Començà nerviós, la veu se li anava escalfant i va anar millorant amb el transcurs de l’òpera, però en el punt crucial de “la pira”, el mutis vocal va ser lamentable. Un agut poruc i mal realitzat tancà la peça i la cara de Margison ho deia tot: què he fet?...Sort que l’òpera no és tota el tenor… Fiorenza Cedolins té la dignitat actoral de Leonora, una mica fràgil d’aspecte, pero sap suplir-ho amb tocs dramàtics en l’expressivitat gestual. La veu no és la de una Leonora de raça, ni la d’una soprano dramàtica de la més estricta demanda verdiana, més aviat busca i aconsegueix ressaltar en el matís i en el fraseig, evitant l’espectacularitat. Va cantar amb gust però sense lluir les cabaletes i amb algun problema d’afinació en l’ agut. Cedolins signà la millor de les seves prestacions en una mort final, delicada i emotiva, rubricant una creació femenina que busca distanciar-se del clixé associat amb aquest personatge. Anthony Michaels-Moore és un professional del cant, adobat a la casa discogràfica anglesa Opera Rara; té un timbre baritonal ben impostat, i sempre canta amb estil i sense trasbalsos, però la veu tendeix a la impersonalitat i la seva sobrietat interpretativa juga a la contra, tendint a un cert avorriment en conjunt. La dificilíssima “Il balen” la complí, però sense fer-la destacar; la malignitat del personatge va ser molt sui generis, però en conjunt la dignitat de l’artesà del cant va esdevenir el mèrit en si mateix. Parlar de Dolora Zajick és parlar de l’Azucena dels últims 20 anys, té tot el que Azucena ha de tenir: temperament, voluptuositat vocal, carisma i aguts elèctrics…tot i això, la Zajick pecà de rutina, semblava que tot i tenir encara tot el que el seu personatge demanda, no tingués l’estímul d’interpretar-ho a escena; tot i això va ser la millor del repartiment amb diferència. Potser la certa desgana que la Zajick va mostrar fos producte de la mediocre simbiosi entre la direcció musical i l’escènica. Nicola Luisotti,director italià que es presenta per primera vegada al Real, té una concepció de l’òpera llunàtica, accelerant els tempi al final dels conjunts i dels actes sense matís, de zero a 100 sense un in crescendo dramàtic que sorprengui o emocioni l’espectador. El seu criteri musical embrutí la partitura i sobretot les prestacions dels cantants que semblaven córrer darrera una orquestra desbocada, i això que Luisotti apareix al seu currículum com a assistent de Muti a Milà i expert en Il trovatore… potser no va ser la seva nit. El muntatge signat per Elijah Moshinsky ja havia visitat el Real en altres temporades. Una concepció escènica sòbria i monolítica que diu inspirar-se en els espais viscontians, però que confon elegància amb abstracció, i fotos fixes estètiques en el veritable drama humà, arriscat i romàntic que és Il Trovatore verdià.