Esperando las flores del jacarandá

Bernat Rebés 24-11-2007

Jorge Drexler
Teatre Modern d’El Prat del Llobregat, 24 de novembre de 2007

El Martín Paz esperava el concert amb gran impaciència. Havia dinat d’hora, un àpat frugal i senzill, i havia sortit a fer un tomb pel passeig. El plaer de caminar sota el sol suau de finals de novembre l’omplia d’energia i li recordava les vacances a d’Uruguay, a casa dels seus pares, que per qüestions de feina l’enganxaven sempre en els mesos freds de l’hivern. Va estar llarga estona assegut en un dels bancs de la plaça. Era el dia indicat per desempolsar Eduardo Galeano de dalt del prestatge i va estar-ne rellegint alguns passatges, oblidant-se de tot allò que l’envoltava, fins que es va adonar que llegia a l’ombra de les primeres llums del fanal. Va caminar cap a casa, es va dutxar amb calma i va baixar al bar a fer una canyeta, per seguir enganyant els nervis, fins que el seu rellotge va marcar quarts de nou. Es va afanyar a engolir l’últim cul de la cervesa i va caminar fins al Teatre Modern.

La sala encara era buida quan va trobar el seu seient. Es va asseure tot llegint el paper que hi havia trobat i que explicava que aquest concert seria enregistrat per a fer un DVD de la gira. De sobte, la sala es va omplir, precipitadament, i per fi els llums es van apagar. El Jorge va aparèixer vestit de... acomodador? Estranyament mudat, amb americana i corbata, i amb una llanterna típica, certament, d’acomodador, es va asseure en una incòmoda cadira de fusta al bell mig de l’escenari, enclaustrat entre pedals i més pedals per als efectes, i es va abraçar a la guitarra per començar amb una cançó que parlava d’un país con el nombre de un río y un pueblo habituado a añorar... Al Martín se li va fer un nus a l’estómac. No se li va desfer en tot el concert. Allà, davant seu, el Jorge desplegava una darrera l’altra les seves velles cançons, les més estimades per tots, les més conegudes, en una versió estranya, personal i íntima. Ell mateix construïa la base del tema utilitzant les pedaleres de delay, creant loops, primer la percussió tot picant la tapa de la guitarra amb els dits o amb una baqueta, després afegint algun punteig de guitarra o unes veus etèries. Al principi, el Martín se sentia incòmode per la difícil conjunció entre intimitat i participació que el Jorge estava intentant dur a terme. Amb prou feines rascava amb suavitat alguns acords i xiuxiuejava la melodia per sobre, alhora que mirava al públic demanant la seva col·laboració. Difícilment es pot fer participar la massa d’una confessió tan personal. No va ser possible la connexió fins que el Jorge no va declarar que acceptava propostes per a triar la següent cançó. El Martín va estar a punt de cridar la seva preferida, però estava tan a prop de l’escenari que va pensar que potser el Jorge el reconeixia en la penombra de la sala. El músic va acceptar el repte de tocar Camino a La Paloma, una cançó perduda en l’oblit, coberta per la mateixa pols que cobria el llibre de Galeano. Va confessar no recordar-se bé dels acords i va pronosticar una ensopegada segura. Efectivament, va haver d’aturar-se per demanar si hi havia algun músic a la sala. “La menor!”, va cridar una veu des del fons de la foscor. El Jorge semblava a casa seva. El Martín somreia, feliç. Recordava les nits passades en companyia, quan el Jorge encara era un noiet que amb prou feines rascava alguns acords i el mirava, amb ulls de foc, atent a cada nota de la seva guitarra. Quantes vegades havia estat ell mateix qui no recordava els acords d’alguna melodia... I amb aquesta jugada fantàstica Drexler tenia el públic a la butxaca, s’havia guanyat la seva complicitat. Va aconseguir fer entrar la massa en el seu joc íntim, i la va fer partícip de la seva experimentació sonora. Va colar la Banda Municipal d’El Prat en una de les cançons, utilitzant un fragment enregistrat aquella mateixa tarda al mig del carrer. Va tocar El pianista del Gueto de Varsovia amb una escenografia lumínica fantàstica. Va versionar Marlango, Leonard Cohen i Gossos. Va viatjar, d’aquí cap allà, amb la seva veu i la seva guitarra, i va aconseguir que tots els qui l’escoltaven desitgessin que no s’acabés el concert. Finalment, després de dues hores de música, Jorge Drexler va sortir per última vegada a l’escenari i es va acomiadar de tothom amb Flores en el mar.

Esperava assegut a la vorera. Feia més de 20 anys que no es veien, ja no li venia d’uns minuts. Al cap d’una estona, el Jorge va sortir per la porta d’artistes. El Martín es va aixecar i se li va apropar. Es van quedar un davant de l’altre, mirant-se de fit a fit, en uns segons eterns, i finalment el va reconèixer. “¿Martín? ¿Eres tú?”. Una llarga abraçada, seguida de riures, anècdotes, històries, unes cerveses i una nit fugaç que els va brindar l’oportunitat de retrobar-se, de fer coincidir els seus camins una altra vegada, encara que fos per una estona, i cantar junts que este es un invierno largo, van varios lustros de tragos amargos, y nos hicimos mayores esperando las flores del jacarandá...


Un país con el nombre de un río:
link al YouTube
Jorge Drexler

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!