LPC3

Òpera en un acte i vuit escenes. Llibret adaptat per Carlos Wagner sobre el text inclòs en el “Retablo de la avaricia, la lujuria y la muerte de Ramón María del Valle-Inclán”.
L’obra integra també tonades populars i fragments d’El embrujado, també del Retablo.
La introducció és el poema Rosa de llamas del mateix autor.
Música d’Enric Palomar

Estrena absoluta

Don Igi: José Manuel Zapata / Francisco Vas
La Pepona: Ángeles Blancas / Rosa Mateu
Alberto Saco: Alejandro Marco-Buhrmester / Michael Kraus
Valerio El Pajarito: Antonio Lozano
El Barbero: Roberto Accurso
El Sastre: Enric Martínez-Castignani
El Enano de Salnés: Javier Abreu
El cec: Michael Kraus / Xavier Mendoza
Pigall: Fabiola Masino / Eliana Bayón
Rondalla de joves:
Jove 1: José Luis Casanova / Airan Hernández
Jove 2: Carles Prat / Emili Roses
Jove 3: Gabriel Diap / Xavier Comorera
Jove 4: Dimitar Darlev / Miguel Ángel Currás

Direcció musical: Josep Caballé Domenech

Direcció d’escena: Carlos Wagner
Escenografia: Alfons Flores
Vestuari: Mercè Paloma
Il·luminació: Xavi Clot
Moviment escènic: Marina Escoda

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Nova producció del Gran Teatre del Liceu


La cabeza del Bautisata de Ramón del Valle-Inclán es publicà com una “novel·la macabra” al 1924 i s’estrenà com a obra de teatre, al Teatre Goya de Barcelona, el 20 de març de 1925.

El títol de La cabeza del Bautista fa referència inequívoca a la Salomé d’Oscar Wilde (1891), que Richard Strauss convertí en òpera al 1905. Valle-Inclán, però, converteix aquell drama decadentista en un esperpent breu, sarcàstic i brutal que només coincideix amb Salomé en l’escena que havia escandalitzat tot Europa: el bes de la protagonista al cap degollat de Joan Baptista.

Valle-Inclán situa l’argument en un cafè espanyol que presideix “la bandera roja y gualda”, el subtitulà “melodrama para marionetas” i transforma Salome en “una mujer con rizos negros, ojeras y colorete” anomenada significativament “La Pepona”, el seductor Iokanaan en un “gaucho pampero” que ve d’Amèrica per venjar-se, Herodes en un indiano amb un “rictus de fantoche triste y hepático”, i converteix l’acció dramàtica en un grand gignol expressionista.

L’argument de “La cabeza del Bautista” amb musica d’Enric Palomar s’inicia quan, a la tercera escena, Don Igi, amo del cafè i amistançat amb La Pepona, rep la visita d’un foraster ben plantat, El Jándalo, que amb el nom d’Albero Saco ha viatjat des d’Amèrica per exigir a Higino Pérez, Don Igi, els diners de la seva mare – Baldomerita, amant de Don Igi – que aquest s’havia endut a Espanya després de matar-la. L’amenaça d’El Jándalo acovardeix Igi, ara ja vell, però La Pepona, que no vol que es perdi ni una moneda del seu protector, el convenç que li mati mentre ella el sedueix.
Efectivament, Igi finalment clava un punyal a l’esquena d’El Jándalo mentre La Pepona li besa la boca – “la muerdo la beso”, diu – i “siente enfriarse sobre su boca la boca de El Jándalo”.

“No segueixo els antics; només busco el que ells ja cercaven”.

Aquesta dita japonesa és del mateix Enric Palomar. És una cita que s’ajusta bé, tant a la seva manera de compondre, i de ser, com al concepte sobre l’art de la direcció escènica de Carlos Wagner. Més que inquirir sobre La cabeza del Bautista, el procés ha estat una veritable conversa. Les idees fluïen amb facilitat, perquè la coincidència d’idees ho ha menat amb naturalitat.

Aquesta escaiença en explicar l’obra només s’entén en descobrir que el procés de creació s’ha gestat a partir del diàleg entre el compositor i el director d’escena, amb onades d’idees contínues que han donat forma a la composició.

S’ha de remarcar que em estat davant d’un esdeveniment musical molt important al nostre país en presenciar l’estrena d’una òpera en els nostres dies... la qual cosa avui en dia es de molta valentia i de molt risc musical alhora.

La composició de La cabeza del Bautista s’ha originat a partir d’un encàrrec de la Fundació del Gran Teatre del Liceu.

El perfil creador d’Enric Palomar és ben escaient als nostres dies pragmàtics i oberts a les propostes diverses, heterogenis en les fonts d’inspiració i lliures en la mirada cap a l’esdevenidor.
El seu llenguatge defensa un concepte integral de la paraula “música” amb una musica compromesa amb el contemporani, amb uns paràmetres musicals comunicatius ja que a de ser audible per el públic fent un joc de seducció amb els oients.

És una partitura amb una musica que funciona a la perfecció amb el text al ser molt descriptiva i teatral, i que en tot moment esta al servei del text i dels cantants amb el resultat de una musica amb una força dramàtica immensa, molt rítmica, rica en colors i instrumentació, amb uns tocs de musica hispànica que li dona molt caràcter i personalitat pròpia i alhora es nota molt que esta feta juntament amb la posada en escena.

La posada en escena es molt “autèntica” en el sentit dels personatges creats per Valle-Inclán amb aquest aire tant grotesc i que Carlos Wagner a sabut plasmar de aquesta manera tant reflectida creant aquest ambient de passions humanes en el fons tant senzilles, profundes, naturals i molt comunicatives al arribar al públic amb sensacions noves que s’emporten al sortir del teatre i alhora amb un excel·lent dinamisme a escena que fa que tot funcioni... i sobre tot com he dit abans capta a la perfecció la essència del llenguatge de Valle-Inclan juntament amb un decorat esplèndid amb aquesta obsessió dels billars i el capital de Don Igi que encara el fa mes corrupte i aquesta atmosfera tènue amb l’excel·lent il·luminació i amb un encertadíssim vestuari.


Primer repartiment

Ángeles Blancas va interpretar una Pepona molt sensual i amb caràcter cantada amb una veu esplèndida com ja ens te acostumats aquesta cantant i amb una interpretació in creccendo durant l’òpera concloent amb la escena final del bes al mort realment de una manera esfereïdora, fantàstica!

El Don Igi de José Manuel Zapata va estar cantat amb una veu amb molt de cos i brillant i amb una caracterització del personatge molt tremenda i calculat en tots els seus gestos proporcionant a la seva interpretació amb molta credibilitat.

El Alberto Saco de Alejandro Marco-Buhrmester va estar interpretat d’una manera molt realista amb tota la “xuleria” que necessita aquest personatge amb una veu de timbre molt present i també amb una presencia escènica important.

El cec va estar interpretat amb una veu imponent per Michael Kraus amb molta credibilitat del seu personatge.

Fabiola Masino va interpretar un Pigall realment infantil, ja que semblava un veritable nen tant per la seva excel·lent interpretació actoral-fisica i a mes li acompanya aquesta veu tant cristal·lina que posseeix.

El Valerio El Pajarito va anar a càrrec d’un segur Antonio Lozano.

El Sastre va estar interpretat per un graciós i estupend Enric Martínez-Castignani.

El Enano de Salnés va estar interpretat per un excel·lent Javier Abreu.


Segon repartiment

La Pepona de Rosa Mateu va ser molt “autentica” en la seva essència de personatge de la vida amb un caràcter descarat, desenfadat i visceral amb el valor afegit que la seva veu amb gran tècnica i amb un vell color i gran cos vocal la va fer una Pepona ideal.

El Don Igi de Francisco Vas va ser formidable amb aquesta gran interpretació que va fer del personatge tant ferotge, visceral, turmentada i tremenda i que a mes la seva gran musicalitat i veu varen arrodonir a una interpretació magistral.

El Alberto Saco de Michael Kraus va ser del tot contundent i seductor per la Pepona amb una interpretació del personatge totalment acompanyada d’una veu fantàstica.

El cec de Xavier Mendoza va estar cantat amb una veu molt homogènia i amb grans dots actorals.

El Pigall de Eliana Bayón va estar cantat amb una veu molt fresca al igual que la seva interpretació del personatge.

La direcció musical va anar d’un segur Josep Caballé Domnech que va dirigir la partitura amb molt de rigor i musicalitat, amb un gran control tant orquestral com de coneixença de la partitura on varen estar totes les seves notes al seu lloc i amb una interpretació molt expressiva i plena de força.

L’Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu varen fer una feina molt notable de la partitura amb la seva execució en mans del seu director.

Desprès de haver pogut presenciar una estrena com aquesta puc dir que aquesta òpera segurament passarà a ser un patrimoni de la nostra cultura musical en el nostre futur per la seva vàlua tant artística, musical i escènica.