LPC3

Celebrem que l'Escola Superior de Música de Catalunya, de la mà del centre Robert Gerhard de l'Auditori, hagi tingut la pensada d'organitzar una integral del vallenc protagonitzada pel Conjunt Instrumental de l'ESMUC. Certifiquem la impressió que hem tingut escoltant l'orquestra de la nostra primera i més excel·lent escola de música: els instrumentistes de l'ESMUC presenten un nivell més que esperançador. Ara només falta que experiències musicals com aquesta no tinguin un recorregut tan curt (el programa de mà només esmentava aquest concert, al cap i casal, i un posterior al Teatre Principal de Valls) i que així els nostres joves puguin familiaritzar-se amb la seva música amb més regularitat. D'auditoris i de públic, a jutjar per la bona entrada vista a la sala Martorell, no en falten.

Cal lamentar, no obstant, que es presentin peces de Gerhard (moltes d'elles inconegudes per a la majoria del gran públic) en programes de mà com el d'aquest concert, sense cap mena d'informació per a l'oient, sense una mínima referència històrica de les peces en qüestió, una informació que sí que trobem -per exemple- al programa general del Cicle Robert Gerhard, consultable a la pàgina web de l'Auditori. Interpretar la música, i fer-ho bé, resulta essencial per aficionar-s'hi: però explicar-la (la feina que servidor anomena carinyosament, i amb certa flânerie, narrar el sons) també resulta important per fruir-la com déu mana. A més a més, ara que no ens llegeix ningú, cal confessar que -sense programa de mà- molts crítics del país no podrien fer la seva feina. Avui estic bromista, mira...  

El concert va iniciar-se amb els magnífics 7 Hai-Kai, escrits el 1922, un any importantíssim en la vida de Gerhard, que coincideix amb la mort del seu mestre Felip Pedrell i els plans per marxar a Viena. La composició es fa sobre poemes en francès del literat noucentista Josep Maria Junoy titulats Amour et paysage. La veu va acompanyada d'un conjunt instrumental de flauta, oboè, clarinet, fagot i piano, a través del qual Gerhard prova de caçar les melodies que havia assajat amb el seu Trio o els Dos Apunts, aquí imitant intencionalment l'estètica japonesa (Joaquim Homs hi veu, correctament, concomitàncies amb les 3 Poesies de la lírica japonesa de Stravinsky). El compositor fila lieds ben curiosos, i salva la brevetat del text ordint escenes quasi operístiques on les intervencions vocals s'acompanyen d'interludis. Tot i estar escrites per la soprano Conxita Badia, les vam escoltar cantades per un tenor competent, César Polo, amb aguts segurs i un registre mig encara per fer. Recomano vivament escoltar l'últim lied, on Gerhard exprimeix un dels seus temes predilectes: l'exili (admireu els versos de Junoy, Mais en exil/à quoi bon cette fleur/cet insecte,/ce nuage?"). Del conjunt instrumental, en va destacar vivament el clarinetista Miquel Ramos. Cal tenir present aquest paio: he avisat.

El programa no podia ser més oportú, a nivell temàtic: continuàvem amb les vuit peces del cançoner de Pedrell, del 1941, per a orquestra de cambra i soprano, autèntic homenatge al mestre i també al folklorisme espanyol que, no obstant això, arriba ja filtrat musicalment amb la modernitat del Gerhard de Cambridge. Les va interpretar, amb una veu preclara, la soprano Ana Isabel Pérez Real; el timbre és bo, però cal assegurar un agut mal cobert i sovint poruc, i recordar-li a la cantant (i al seu mestre!) que per cantar és important gesticular i interactuar amb el propi cos per no semblar encastat a l'escenari com un pal de telèfon...

El concert, de quasi una hora de durada, va finir amb Alegrias, un divertimento flamenco del 1942 en forma de ballet amb un Jaleo final fantàstic. Xavier Puig va dirigir molt bé els joves mestres de l'ESMUC que només van badar en alguna entrada al vent i als quals falta encara cohesió a la corda. Valorem que Puig torni als escenaris de Barcelona (veiem poc als mestres de casa!): el director de Cervera ha millorat el seu gest -que encara guanyaria en austeritat si deixés al calaix alguns saltets propers a Chiquito de la Calzada- i va dirigir amb molta sensibilitat una música que es notava molt ben estudiada.

Els nostres músics joves -insistim- són més que bons, però ho seran encara més si segueixen estudiant al gran Gerhard.