LPC3

Òpera en tres actes
Llibret de P.I.Tchaikovski I Konstantin Shilovski
Música de P.I.Tchaikovski

Larina: Marianne Eklöf
Tatiana: Lena Hoel
Olga: Katarina Leoson
Filipevieva: Ingrid Tobiasson
Lenski: Jonas Degerfeldt
Eugen Onegin: Karl-Magnus Fredriksson
Furst Gremin: Lennart Forsén

Direcció Musical: Stefan Klingele
Direcció d’escena: Dmitri Bertman
Escenografia: Hartmut Schörghofer
Vestuari: Tatiana Tulubieva
Il.luminació: Franck Evin

Orquestra de la Kungliga Hovkapellet
Cor Kungliga Operans Kör
Direcció del cor: Folke Alin i Christina Hörnell


L’Òpera Reial de Estocolm (Kungliga Operan Stockholm), té en la seva gènesi un estret lligam amb el repertori líric. Gustau III de Suècia la va inaugurar (no l’edifici actual) i en el mateix edifici va morir assassinat en el famós succés del ball de màscares que tant Auber com Verdi van il·lustrar en les seves òperes respectives (Gustav III i Un ballo in maschera).

L’edifici actual, de bella arquitectura i que recorda l’òpera de Viena, es troba en el preciós enclau a prop de la Gamla Stan (ciutat antiga), el Palau Reial (Kungliga Slottet), i el centre neuràlgic de la ciutat moderna. Té unes proporcions harmòniques petites i ben aprofitades, la sala d’òpera no és gaire gran, 1264 espectadors, però l’acústica és bona i té una bona visibilitat.

Amb un repartiment replet de cantants escandinaus, va interpretar-se l’òpera romàntica del compositor rus per antonomàsia: Eugen Onegin de Tchaikovski.

La producció conjugà senzillesa i materials ben aprofitats, minimalisme i elements arquitectònics simbòlics (com la habitació-cub de Tatiana que apareixia i desapareixia d’un lateral de l’escenari). Una producció marcada per un món dual representat per uns personatges que s’acosten a un món alegre, acolorit i apassionat (Olga, Larina i Lenski) i que constrasta amb un món més culte, taciturn i conservador fins a cert punt, representat per Tatiana, Oneguin i Filipievna. El vestuari elegant i sobri, sofisticat en certa mesura en les escenes de cort, donaren un sentit estètic molt adient a l’atmosfera de l’òpera.

L’estrella vocal de la vetllada va ser la Tatiana de Lena Hoel. Musical, molt emotiva i ben interpretada a nivell actoral per la soprano sueca. La suma d’un bon color i una impostació clara arrodoniren les seves prestacions, sobretot en la bella escena de la carta, on un toc de genialitat de la producció emmarcava la figura de l’enamorada innocent i il·lusionada en una habitació estelada on una porta oberta deixava entrar una flaire evocador a manera de winterstürme tchaikovskià.

La veu greu de l’Olga de Katarina Leoson va lluir amb un color bell i pastós, com el seu partenaire Lenski, un Jonas Degerfeldt que cantà amb gust i fraseig l’ària del segon acte amb frescor i intimisme. Ben compenetrades i d’òptims resulats vocals Filipevna (Ingrid Tobiasson) i la juvenil Larina de Marianne Eklöf.

Els punts més fluixos de l’apartat vocal van ser el protagonista, Karl-Magnus Fredriksson, un Onegin inexpressiu, vocalment impersonal i no per falta de cos o bon timbre baritonal. Potser el punt de vista existencial i depressiu de la regie en el seu personatge, influïren en que el protagonista no brillés en cap intervenció i no donés mai la sensació de gaudir cantant. Poc agraciat també el Gremin de Lennart Forsén, veu de so fix i metàl·lic que no aprofità l’extrema bellesa russa de la seva ària de l’últim acte.

El cor sonà compacte i ben estratificat, junt amb un original ballet en la famosa escena de la Polonesa, resolt amb ventalls per a les dones i maletes per als homes elevats a objectes coreogràfics tot va tenir un resultat estètic d’estranya afinitat nòrdica.

Stefan Klingele dirigí amb eficiència però amb estil limitat. Gris en la Polonesa, li mancà una lectura més rica en contrastos i intensitat en el fraseig orquestral per acompanyar les passions romàntiques dels protagonistes. Bones intencions però resultats instrumentals relatius. Cal destacar el so de les cordes, sobretot el violoncels i contrabaixos i també l’excel·lència dels vents, clarinet, flautes, fagot i sobretot un oboè evocador.