LPC3

L'Ensemble intercontemporain va tornar a omplir la gran Sala de la Cité de la Musique com és habitual en els múltiples concerts que realitza en aquest espai cada temporada. En aquesta ocasió, el concert estava coproduït amb el Festival d'Automne à Paris, festival d'art contemporani creat ara fa 40 anys sota la República de Georges Pompidou.

El repertori triat va consistir en Amok Koma de Fausto Romitelli, Songs from Solomon's Garden de Matthias Pintscher -el qual es va ocupar de la direcció de l'Ensemble durant tot el concert- i Construction in Space d'Olga Neuwirth. Totes tres són peces composades a principis del segle XXI i les tres són un bon reflex dels principals camps d'interès i de recerca en la composició contemporània actual.

Amok Koma constitueix un recorregut cap als extrems a través de la repetició i la degradació del material musical. És un procés que es dirigeix de manera oposada cap al silenci i la saturació del so, i vers l'acceleració màxima o l'immobilitat. Romitelli -mort prematurament fa set anys- es va interessar al llarg de la seva obra a la incorporació de sonoritats pròpies de la música popular, com per exemple del rock psicodèlic o el tecno. Com ell mateix constatava "el talent d'un compositor es mesura avui en dia a través de la seva capacitat d'integrar en l'escriptura materials diferents, sovint heterogenis". En l'obra interpretada dijous passat vam poder constatar aquesta àmplia paleta sonora, que dóna a la peça un caràcter rabiosament actual. Aquest tipus de sonoritats distorsionades, filtrades, "artificials" fan eco de la visió de l'autor sobre la societat actual, una societat desnaturalitzada i virtual. I al bell mig d'aquesta matèria sonora es genera una violència amagada i caòtica que va donar forma a la peça que vam escoltar el passat dia 15.

Songs from Solomon's Garden neix d'un estat subjectiu totalment diferent. Es tracta de la passió del seu autor pel text del Càntic dels Càntics, considerat per Pintscher com el text poètic amorós més bell mai escrit. L'obra està composada per a baríton i conjunt instrumental, i utilitza el text com a generador de les melodies del cantant, que alhora generen el material del conjunt instrumental. Tot i així els dos elements mantenen un rol d'igual a igual, sense caure en una forma de melodia acompanyada. L'obra és d'una gran intensitat lírica, alternant moments molt íntims amb d'altres intensament dramàtics, cosa que va generar algun dels moments més climàtics de la nit.

Construction in Space va ser la protagonista de la segona part del concert. Com el seu nom indica el treball sobre l'espacialització és al centre de l'obra. Per a interpretar-la l'Ensemble intercontemporain es va dividir en quatre grups instrumentals i quatre solistes envoltant el públic, creant una octofonia, que alhora s'amplificava per l'electrònica en directe -que utilitzava també els sons produïts pels intèrprets- difosa pels múltiples altaveus de la sala. Així doncs, l'experiència espacial de la peça es va situar al centre de l'escolta. Construction in Space està inspirada en una novel·la curta, The Long Rain de Ray Bradbury, cosa que segurament explica la força de la dramatúrgia de l'obra. Tot plegat va fer que fos impossible en qualsevol moment perdre l'atenció del que estava passant a nivell sonor i que el públic es veiés completament immers en l'infinit món sonor de Neuwirth. Com a curiositat, la peça està dedicada al 75è aniversari de Pierre Boulez, el qual també va assistir al concert.

En resum, aquest va ser un concert equilibrat i contrastat, en què vam assistir a la violència continguda de Romitelli, el lirisme de Pintscher i la gran dramatúrgia de Neuwirth. Tot plegat sota l'excel·lència a què ens tenen acostumats els virtuosos solistes de l'Ensemble intercontemporain i els directors de renom a qui conviden. Alhora, va ser una molt bona oportunitat per lliurar-nos a les mans de compositors actuals i anar ampliant la nostra experiència musical i de concert amb noves propostes.