LPC3

Die Meistersinger von Nürnberg, òpera de maduresa de Richard Wagner, s'aparta de les seves habituals dramatúrgies basades en temes novel·lescos o mítics i utilitza una realitat històrica: les confraries burgeses de mestres cantaires que des del segle XV substituïren els minnesänger cortesans que havia cantat en Tannhäuser.

Per una banda, però, hi introdueix nombrosos elements de l'òpera còmica, cas únic en el conjunt de la seva obra, i per l'altra, fa una apassionada apologia de l'art germànic. És famosa la frase conclusiva de Hans Sachs: "Pot desaparèixer en la boira el Sacre Imperi Romanogermànic, mentre resti el sant art alemany". Cal afegir-hi el plantejament de qüestions teòriques fonamentals en el romanticisme, com la llibertat de l'artista per sobre de les normes retòriques, la funció de l'art en la societat o el valor del cant popular.

El món al revés; així es presenta davant del públic el segon acte d'aquesta òpera dirigida pel director d'escena Klaus Guth. Capgirament que va més enllà d'un caprici escenogràfic. És un impacte visual per explicar la particularitat del solstici d'estiu: un parèntesi primitiu, pagà, ancestral, que la civilització s'atorga -com proclamen els aprenents de Nuremberg- per trencar durant unes hores l'ordre establert i lliurar-se als sentits. Una cessió col·lectiva que acabarà, en aquesta comèdia wagneriana, en una gran batussa general. Un caos observat, entre d'altres, per Hans Sach, figura central de l'òpera com a demiürg fiduciari de la cosmogonia del compositor.

Els mestres cantaires parteix d'una situació rígida i intolerant que Klaus Guth ha optat per expressar plàsticament: l'espai escènic és glacial, de colors freds, amb una deliberada desproporció de mides entre el mobiliari i les persones, i amb un moviment dels personatges secundaris rígid i mecànic. És un espai on s'associa immediatament la idea de normes implacables i insensibles. Al fons de l'escena, en una mena de pantalla-finestra, hi ha les cases miniatura que representen la tradició burgesa, petita, tancada i tradicional que es volen allunyar de qualsevol novetat i idea nova. A la mateixa pantalla també es van reproduint una mena de signes rúnics i de projeccions lineals. 

El segon acte és la nit de Sant Joan, on es concentren les escenes còmiques. Klaus Guth fa servir una plàstica de desordre on el sòl i el sostre s'han invertit i el que abans era a dalt ara és a baix fet que li aporta a la posada d'escena una sensació de realitat mal integrada. El tercer acte és la victòria de Walther i el nou art. Aquest nou clima es crea vestint de manera acolorida el poble que es parapeta darrere una muralla de casetes tradicionals com si volguessin protegir-se de novetats no desitjades. Klaus Guth ha defugit el debat estètic tradicional d'Els mestres cantaires i l'ha considerat només un símptoma sobre la capacitat d'obertura o d'exclusió de la societat alemanya en què es produeix.

Després d'argumentar la posada en escena d'aquesta producció del Liceu haig de dir que és molt dinàmica, estètica i elegant, amb molta frescor i espontaneïtat. La història s'explica en tot moment de manera clara i entenedora i això fa que l'òpera de Wagner no es faci més llarga del que ja és.

En matèria de moviment escènic funciona a la perfecció fent que un cor gran com el que precisa aquesta òpera sigui del tot dinàmic i lleuger. Alhora, es percep un treball profund de la psicologia de cada un dels mestres, molt ben estudiat en gestos i actituds i encertant el sentit de les seves vides. Tot això, ajudat pel gran nivell dels cantants d'aquesta producció.

Un repartiment de luxe

Albert Dohmen és un cantant ja conegut com a gran veu wagneriana. La seva interpretació de Hans Sachs va ser del tot immillorable, amb un gran domini vocal. El Veit Pogner de Reinhard Hagen va estar cantat amb una veu poderosa i de bell timbre, amb molta autoritat tant vocal com escènica i amb total convicció i elegància. Robert Bork va interpretar un Fritz Kother amb una veu molt ben impostada. Norbert Ernst va fer un David esplèndid amb una veu fantàstica i amb un caràcter escènic amb molta personalitat creant un personatge pintoresc i alhora també molt irònic. Stella Grigorian va interpretar una Magdalene amb un timbre de bell color i amb una interpretació actoral molt encertada. L'Eva de Véronique Gens va ser del tot fantàstica tant a nivell vocal com a nivell d'interpretació, sobretot tenint en compte que era la primera vegada que interpretava un personatge wagnerià el qual li va a la perfecció. El Walthter de Robert Dean Smith va ser una verdadera delícia, ja que canta amb una musicalitat esquisita. Bo Skovhus va fer una interpretació magistral del seu Fritz Kothner, divertit i patètic alhora, amb un enfocament encertadíssim. Tots els petits papers interpretats per Yves Saelens, Kurt Gysen, Roger Padullés, Ángel Rodríguez, José Ferrero, Josep Ribot, Tobias Schabel, Dario Russo i Magnus Baldvinsson també van estar interpretats amb un gran nivell vocal i actoral.

Sebastian Weigle va fer una direcció musical molt bona, ja que va dotar a la seva interpretació d'uns tempos més lleugers dels habituals i això provocà una dinamització de l'òpera. A més, el director va dotar la versió d'una gamma de dinàmiques, textures, volums i colors diferents a la massa orquestral realment fantàstics. Weigle ja és avui en dia una gran batuta del repertori wagnerià. A tot això, l'orquestra va respondre molt bé a les indicacions del mestre i el cor va sonar compacte.