LPC3

Anar a un concert és sempre un acte de fe. Fe en què l'espectacle cobrirà els 35 € més despeses de gestió de l'entrada i el deixar a mitges un idíl·lic cap de setmana al camp. Fe per invertir en mans d'absoluts desconeguts el nostre temps i les nostres limitades energies. Fe per a realitzar una peregrinació des del càlid cor de la ciutat fins a la inhòspita muntanya màgica de Montjuic. Fe, en definitiva, en què la realitat s'aproparà al màxim a les expectatives generades. Quasi res.

Els Arctic Monkeys de nou a Barcelona. Des de la seva primera visita el 2006, any en el que es va produir la seva explosió a nivell internacional, el quartet de Sheffield s'ha guanyat el dret a anar ampliant progressivament el seu piset de Barcelona. En aquesta ocasió, van triar el Sant Jordi Club, un fred pavelló amb vistes a la Zona Franca que triplica el metratge quadrat del seu anterior apartament, l'Espai Movistar. El motiu d'aquest progrés: dos excel·lents discos (Favourite Worst Nightmare i Humbug), segon i tercer respectivament, que sempre són, segons diuen, els més difícils després d'un brillant i exitós primer treball (Whatever people say I am thats what I'm not). Si amb el primer disc, els Monkeys van aconseguir un impacte directe tant en les llistes de vendes com en la premsa especialitzada, amb una música contundent i ballable, els seus dos següents treballs han anat perfilant l'estètica de la banda cap a una sonoritat menys contundent, però molt més compacta i coherent. Amb Favourite Worst Nightmare el seu so s'enfosqueix i guanya en densitat i Humbug segueix el camí traçat pel seu antecessor. El resultat: la consagració de la banda com a una realitat a seguir amb molta atenció.

I ja hi som. Després de fer-nos el ronso a la calor (figurada) dels paqui-beers de torn, entrem al Sant Jordi Club donant saltets. Els teloners els obviem. Masses emocions per a poder centra-nos en res de manera massa estable. Dediquem l'estona a realitzar una sessió de coneixement del medi. Una gran cortina separa l'espai del concert d'una zona mixta, on se situen les barres, unes quantes taules i cadires baixes per seure en plan chill out, les parades de merchandising, el guarda-roba i una sortida a l'exterior que condueix als ja massificats lavabos i a les parades de menjar. Aquí està tot pensat i cal$cu$lat$. L'espai és molt ampli, cosa que fa que, tot i estar envoltats de milers de persones, no ens sentim pressionats. Així dóna gust.

Els llums s'apaguen senyalant l'inici del moment. Ens afanyem a ocupar les nostres posicions. Busquem un senyal, una fletxa que ens indiqui el camí. Finalment el trobem per nosaltres mateixos. Una gran cortina cobreix l'escenari i ens indica que els Monkeys faran el seu inici amb Dance Little Liar. I aquí estan. Comencen a sonar les primeres notes de guitarra del tema i el públic embogeix, alhora que una llum blanca desdibuixa les siluetes dels joves músics que apareixen a l'escenari, transformats, com el seu so, en éssers cada vegada més foscos i més densos. L'inici, suau i pausat, va creixent en intensitat a mesura que la cançó es desenvolupa, i acaba explotant, sense previ avís, en Brianstorm, tema del seu segon disc, que fa saltar per primera vegada al públic mentre coreja el riff de guitarra "la-lala-lalalala". D'aquesta manera transcorre el primer quart del concert, en el que la banda anglesa empalma un darrera l'altre This House Is A Circus, Still Take You Home (coregem el segon riff) i Potion Approaching, que ens serveixen, tant als uns com als altres, per a acomodar-nos i fer les presentacions pertinents.

La primera interacció amb el públic es produeix, de manera fugaç, amb la presentació que Alex Turner realitza de la versió del tema de Nick Cave Red Right Hand, cara 'B' del seu nou single Crying Lightning, que la banda porta de gira amb ella. Tota una declaració d'influències. Les bandes angleses que visiten el nostre territori mai s'han caracteritzat per la seva comunicació amb el públic. Els Monkeys no seran una excepció aquesta nit. Un parell de "buenas noches" mal posats, mitja parrafada en anglès i poca cosa més. S'ha de demanar alguna cosa més? Segurament sí, si no ens volen deixar amb la sensació d'anar per feina. I per feina continuen. Combinant temes dels seus tres discos (My Propeller, Crying the Lighting, I Bet You Look Good on the Dance Floor) amb alguna cara 'B' (Red Right Hand, Catapult), els Monkeys van repassant la seva curta però sorprenentment exitosa discografia, de la que molts dels seus temes ja sonen a clàssic. La interpretació és correcta i sense sorpreses. La banda manté intactes les estructures i la sonoritat general, recolzada en una austera però contundent bateria de Matt Agile Beast Helders, propulsada pel baix funk de Nick O'Malley i completada per les guitarres d'Alex Turner i Jamie Cook, més uns teclats de reforç. La veu de Turner, força castigada, compleix amb esforç el guió marcat, mentre un efectiu joc de llums ambienta en multicolors. Visualment, destaquen les dues pantalles laterals que, en tres parts, van mostrant, a temps real, diferents perspectives dels músics, des de primers plans de la boca de Turner fins a plans generals dels músics.

Una hora i mitja després de que els llums s'apaguessin, tornem a la realitat del pavelló fred i, sense temps per a assaborir la derrota (o ha estat una victòria?), el "segurata" de torn ens fa fora amb més males que bones maneres. El concert, seguint el ritual establert, ha acabat amb una falsa despedida i una empenta final a base de l'emotiva Secret Door, un ballable Fluorescent Adolescent i 505. Després de dos mesos d'espera mirant de reull la meva entrada a l'estanteria de l'habitació, la visita dels Monkeys em deixa un regust amarg al paladar, i no puc evitar preguntar-me si, tot plegat, no ha estat simplement un excés de fe.