LPC3

Temps enrera, algú em diguè: “El post-rock ha mort”. Suposo que qui em va dir aquesta reconversió de la mítica frase “el punk ha mort” devia de venir d’un fan de, jo qué sé, Antònia Font, imagino. La influència i vigència del post-rock (eminentment, una mena de pop-rock instrumental de, a vegades, llargues i, a vegades, complexes estructures) encara es nota i és present en molts temes de diversos artistes presents de cert èxit que beuen de la seva emoció i electricitat.

I ja no parlem del seu poder de convocatoria. En el present Wintercase, la sala Razzmatazz era gairebé plena a vessar de gent que es va quedar amb les ganes de veure a Explosions In the Sky l’any passat (no van poder venir per problemes físics d’un dels seus components). El seu guitarrista Munaf, va exercir de mestre de cerimònies i en un castellà més que correcte va demanar que callèssim, que tanquèssim el ulls i que anèssim cap el cel.

Van obrir amb la preciosa “First Breath After Coma” i des d’aquell instant fins acabar la hora que tenien programada, no van parar en cap moment. Van caure alguns dels millors temes del quartet, com “Your Hand In Mine” o “The Only Moment We Were Alone”, en una especial i particular muntanya rusa en la qual anaven combinant amb extraòrdinària precisió els crescendos i els silencis, els moments tensos i els atmosfèrics, la llum i la foscor, l’emoció i la ràbia, deixant clara la seva total compenetració sobre l’escenari (menció especial pel batería del grup, Christopher Hrasky).

S’ha comentat en diversos fòrums que l’únic que no van fer va ser deixar un cert lloc a la improvització, però tal i com estava muntat el festival aquella nit, era impossible. És incomprensible que la organització decidís deixar de caps de cartell a Spoon. Les melodies (senzillament) pop del, també, quartet ja no van convencer fa dos anys quan van venir de suport de Interpol i aquella vetllada es va reafirmar la seva falta d’energia. I més tenint en compte el nivell deixat per Explosions In the Sky.

Un cop acabat el concert, no vaig poder deixar de pensar en aquest fenòmen que comentava al començament del post-rock. Els quatre grans grups d’aquest estil (Mogwai, Explosions In The Sky, Sigur Ros i els nouvinguts Yndi Halda) són suficientment diferents i suficientment autònoms com per asegurar que aquesta variant del rock actual no s’estingirà com qualsevol moda recent (la nova corrent del post-punk, per exemple).

I si una cosa fa únics a Explosions In The Sky és que només están ells sobre l’escenari. Sense teclats ni vocoders psicodèlics com Mogwai, ni amb una secció de vents de 12 músics com Sigur Ros, ni amb violins i temes que se’n van al quart d’hora, com els anglesos Yndi Halda. Sembla que busquin l’equilibri i, tenit el compte el que van fer el dia 24 de noviembre d’enguany, van pel bon camí.