LPC3

Direcció i guió: Michael Moore
País: Estats Units
Any: 2004
Duració: 123 minuts
Gènere: Documental
Producció: Kathleen Glynn i Jim Czarnecki
Producció executiva: Agnes Mentre, Harvey Weinstein i Bob Weinstein
Música: Jeff Gibbs
Fotografia: Mike Desjarlais
Muntatge: Kurt Engfehr, Christopher Seward i T. Woody Richman


Crítica:

S’acosta el moment en què els nord-americans triaran el seu president: George Bush Jr. o John Kerry. Mentrestant, Europa i la resta del món esperem, amb un nus a la gola, qui serà el nou “líder del món lliure”. El cert és que John Kerry no deu ser un angelet, però és difícil que les seves accions poguessin tenir conseqüències tan nefastes com les del devastador equip format per Bush, Cheney i Rumsfeld, homes a qui, sens dubte, no deixaríem a càrrec dels nostres fills quan sortim a sopar. Sota aquest prisma es desenvolupa “Fahrenheit 9/11”: qui és i què vol George Bush?
Al seu llibre “Estúpids homes blancs”, Michael Moore ja plantejava moltes de les qüestions que “Fahrenheit 9/11” aborda: la indignant maniobra judicial per arravassar-li unes eleccions guanyades al candidat demòcrata Al Gore, els obscurs interessos econòmics de l’equip de Bush a la guerra d’Irak i els més que probables vincles entre les famílies Bush i Bin Laden. El film desperta la consciència social de l’espectador perquè deixa al descobert els detestables mecanismes emprats pels poderosos per arreplegar petrodòlars a costa d’un país i de vides humanes. Especialment significatives són dues imatges en les que Bush es retrata ell solet: els set minuts que passa en una aula d’infants sense saber què decidir quan li comuniquen que han atemptat contra les torres bessones i el “and now watch this drive”, pal de golf en mà, que els deixa anar als periodistes després d’afirmar, tot afligit, que Déu està al nostre costat, que els terroristes ho pagaran car i que tot és una ignomínia.
Més enllà del contingut, “Fahrenheit 9/11” és un documental formalment magistral. La tasca de documentació i de muntatge és colossal. El director té molt clar què vol dir i com ho vol dir: el missatge ens arriba perquè no es fa gens feixuc, perquè està farcit d’exemples i de petits relats quotidians que parlen de grans qüestions, perquè passem de la distensió de les rucades d’en Bush a l’angoixa d’un nen iraquià mutilat per una bomba; inclús ens arriba per l’alt contingut semàntic de la banda sonora.
Tot i que, de vegades, recorre massa a la fibra sensible per transmetre el seu missatge - que no deixa de ser una subtil manipulació -Moore diu una pila de veritats i ens fa reflexionar. Només per aquest motiu “Fahrenheit 9/11” esdevé un film de visió obligada. Hi ha una escena on Bush ve a dir que no pot fer més la seva perquè estem en una democràcia. Ja es podria preparar Michael Moore si Bush arribés mai a una dictadura… D’altra banda, és John Kerry una alternativa?