LPC3

Quan no es disposa de les veus adequades per fer una òpera és millor deixar-la al calaix durant un temps, esperant millors dies. No cal un narrador de sons com servidor per explicar-los aquesta evidència: nogensmenys, després d'un decebedor doblet estrella del verisme al Liceu, ens caldria repetir-la més d'una vegada als seus responsables. Entenem les dificultats dels teatres d'òpera enguany: es necessita molta perícia per contractar veus a lustres vista de les estrenes, amb tot el que això comporta d'imprevisible. Però quan la pràctica totalitat de cantants d'una producció -com passa en aquesta- no compleix el mínim, l'excusa del calendari no cola. Ens emociona molt veure repetides aquestes dues joies del verisme operístic (que podrien divorciar-se amistosament d'una vegada i tampoc no passaria res), però la necessitat d'exposar-les de tant en tant hauria d'evitar el ridícul d'estrenes com aquesta.

Marcello Giordani és un dels tenors predilectes d'aquest cronista de veus.  Tot i ser un músic d'extrema sensibilitat i un gran trompetejador d'aguts, Giordani mai no serà una veu apta per cantar aquestes dues òperes, i molt menys per abordar-les consecutivament amb només mitja horeta de descans... Giordani va començar la seva O Lola Ch'hai di lati la cammisa amb una afonia més que notòria, una aguts mal esmorzats i fent-nos patir una mica amb el fraseig. El tenor sicilià té l'ofici ben après, i sap com fingir bé els errors. Als Pallassos va guardar molt bé els recursos per explotar-los al Vesti la Giubba i a l'escena final del crim. No obstant això, aquestes dues òperes necessiten un spinto amb timbre metàl·lic que faci tremolar els fonaments del coliseu en qüestió, i aquest tenor no és Giordani. El públic, tanmateix, va aplaudir com si no recordés com es canten aquests papers. Ai...

Ildiko Komioso va provar de perfilar una Santuzza amb caràcter: però, novament, la Santa necessita un instrument molt poderós. Komioso va metal·litzar massa el seu color, i els aguts resultaven del tot tibants, ben poc criats i amb una tendència incòmoda vers el crit. El fraseig, degut a les dificultats, simplement no existia. Cal insistir: aquí no parlem de mals cantants, simplement de cantants que no han de ser en aquella hora i en aquell moment a l'escenari. D'excepció en tota regla es pot qualificar un Alfio perfectament esculpit per Marco di Felice. A risc de ser pesats, quan hom canta una particella adequada pot ser criticat per tal o per qual matís, però no pot ser desqualificat totalment. A banda de ser una veu adequada pel rol, di Felice va posar-hi la dosi d'autoritat i fanfarroneria  suficient. Al seu torn, Ginger Costa-Jackson va esculpir una Lola plena de coqueteria, ben cantada. Josephine Barstow es troba actualment a anys llum del seu òptim estat vocal, però compleix bé amb la testimonial Lola.

Ja als Pallassos, la tònica femenina es va repetir. Tot i la seva habilitat escènica i els grans dots per a l'actuació (palesos a l'escena de Colombina), Ángeles Blancas no pot cantar aquesta Nedda amb condicions suficients. Ho certificà un Striddono lassù ple d'inseguretats, amb quasi tots els aguts calats i escurçats per evitar l'ofec. Si Blancas segueix cantant aquests papers inadequats (un amic ens informava, durant l'entreacte, que acaba de fer l'Abigaille de Nabucco!!!) pot acabar, com ara Giordani, molt malament. De fet, el sicilià ja va haver d'aturar-se uns mesos a canviar la tècnica de la veu a l'hora d'enfrontar-se a papers més lírics. Però quan s'estira massa el xiclet, l'instrument pot acabar petant. No és només culpa dels cantants, als que cal advertir, sinó d'un món -el vocal- que està embogint per minuts, ple de mànagers amb voràgine monetària i directors artístics amb poca responsabilitat sonora. Sincerament, ja s'ho faran.

Blancas no va ser l'excepció a la tònica general: Andrzej Dobber va començar el Pròleg acumulant galls i aguts endarrerits, i no va aconseguir remuntar el seu Tonio. Gabriel Bermúdez va donar un bon relleu al seu Silvio, mentre esperàvem més intensitat vocal del competent tenor David Alegret, suposem que empetitit a l'hora de cantar un rol menor com Beppe.

L'esquizofrènia de l'orquestra del Liceu continua el seu pas indeturable. Després d'un Parsifal antològic, vàrem aguantar una formació adormida, negada pel fraseig i amb aquella alegria de la trompa al desafinar: els músics es van cruspir alguns moments de la Cavalleria amb una rutina inexcusable. Danielle Callegari és un notable director, i suposem que devia agafar les rendes de la formació amb poquíssims assaigs. El seu gest, amb una amplitud de braç molt gran, no era el millor per una orquestra que patia per quadrar els tempi, i que va acabar la Cavalleria a un ritme de txumba-txumba insofrible. Ni els intermezzi, unes peces que qualsevol orquestra ha de tenir apreses als dits, van sonar amb més intensitat que un mer exercici. Al seu torn, Liliana Cavani ens va portar un parell de produccions correctes, sense cap mena de risc, però amb una dramatúrgia d'actors més aviat pobre, sobretot pel que fa als moviments, d'un histrionisme un pèl antic.

L'òpera és un espectacle que delata ben aviat la impostura. I quan es preparen les coses a corre cuita, sempre pots caure en el risc de fer el Pallasso. Esperarem a millors temps...

Fotografies d'Antoni Bofill