LPC3

La complicitat de la parella artística més emblemàtica del pop actual d'aquest país va muntar una autèntica Festa Major al Palau de la Música.

L'aparença de nina sortida d'una caixa de música, amb una faldilla de tutú sota una 'cintura de vespa', no és més que l'embolcall sempre vistós de la delicadesa i frescor que la personalitat de l'Helena emana, que ni l'aire punk d'alguns dels seus característics moviments convulsionats aconsegueixen eclipsar. Amb la seva veu fràgil i agredolça obrien la nit el duet, la corista, el dels samplers i la secció de vents, mentre l'Oscar omplia de talc gairebé tota la palestra. I és que si hi ha algú que té els 'turmells de goma' és ell, i és un gust veure com belluga els peus i bota d'una banda a l'altra de l'escenari en ple sarau. Amb una estètica molt dels setanta però molt més austera i quotidiana que la de la seva sòcia, ens encanta veure els balls sensuals i gelatinosos del cos d'aquest incansable i obstinat ballarí, que de segur que ha passat moltes nits als allnighters de la ciutat.

La fórmula sempre senzilla segueix jugant a favor de l'alegria de viure com a filosofia, la inundació del ball com a "acte revolucionari" i el dinamisme i l'agitació constants de dins cap a fora com a premisses bàsiques del seu èxit. Ho donen tot per a transmetre aquests valors, i no se'ls pot negar ni l'encert ni l'enorme i obvi treball personal que els condueix a l'èxit dels seus directes. A vegades els falta l'alè per dirigir unes paraules cap al públic, però és que veient l'energia que dediquen al moviment, no és d'estranyar. 

La participació sorpresa d'una Dolo Bertrán (Pastora), que també lluí tutú i talons, i que semblava més intimidada per l'eufòria dels maresmencs que per l'aglutinat Palau, passà desapercebuda amb una col·laboració que bé podria haver estat més personal. De la mateixa manera crec que passaren desapercebuts els membres de la secció de vents i la corista - guitarrista; i és que l'Òscar i l'Helena es mengen l'escenari rapejant i cantant sobre les bases. De la corista m'agradaria destacar, però, la precisió i ajustament al cobrir les segones veus, malgrat que el volum del micro no li fes justícia.   

Sobre el repertori, temes com Hoy o Mejor, on l'Helena té un pes més central, marcaren cert paral·lelisme amb sonoritats com la que en el seu dia popularitzaren el grup Mecano. Altres com Eramos on el duet canta a l'uníson, ens aporten certa reminiscència d'un altre dels grans grups espanyols dels vuitanta, Fangoria. 1984, amb els típics udols, a vegades excessius, de la cantant, copien clarament l'estil de vocalistes tan originals i prestigioses com el de la francesa Camille. I d'aquesta cançó dir que un cop més i per repulsió meva, s'atreveixen a promulgar-la com el hit de l'estiu, inspirat amb aquells hits enganxifosos i senzills de Georgie Dann.  

Malgrat tot, finalment he aconseguit entendre això de presumir de hits propis, cosa que sempre he pensat que era manca de modèstia. Sembla que tot el que el duet fa va dirigit a vendre, i ho fan molt bé, segurament són un dels grups més comercials de l'any 2010 i han sabut forjar un estil únic amb una estètica molt, molt estudiada i ben plasmada. No es tracta de falta d'humilitat, sinó d'estratègies de màrqueting. I entenent-ho així, m'estimo més obviar l'aspecte musical i acceptar-ne els seus eslògans -tirar confeti al públic o plantejar el directe com si fos un videoclip-.

I bé, suposo que els "temazos" de la nit van ser La Primavera amb el seu acoloriment i frasejos preadolescents però reforçats pel cantant, que sempre aporta solidesa i serietat al projecte; i evidentment l'esperat Espiritu Santo, que representà el moment culminant de la nit amb els castellers de Sants fent l'steady running aèri (tota una nova modalitat del pas), deixant l'emoció a flor de pell i l'evidència de que la feina ben feta no té fronteres -fins i tot els més escèptics estàvem drets i ballant-, i que el sarau i l'espectacle son dos aspectes absolutament imprescindibles per entendre als catalans Delafé i Las Flores Azules.