LPC3

Nit de pluja fora. Mentre accedeixo al concert pujant els dos trams d'escales que em porten fins la pista de la sala Apolo observo l'entrada-invitació que he rebut de l'organització. Sobre el nom de Robert Cray ve anunciada la Shemekia Copeland Band. La veu que em paro a escoltar quan trepitjo l'últim graó deu ser la de la seva cantant. La pista ja és mig plena, i la poderosa veu de marcat caràcter gospel de la Shemekia l'omple i es passeja entre els cossos ja en mode d’activació. El teló cau per la porta gran, amb un Who stole my radio, cant de protesta contra la marginació del blues a les emissores dels Estats Units d'Amèrica (ah, però estem escoltant blues?), al qual s'uneix el públic en el que serà el primer moment climàtic de la nit. Tot és a punt per a que el gran Robert Cray entri en escena. Abans, però, uns minuts per a refrescar els colls i comentar les primeres impressions: llàstima no haver pogut veure tot l'espectacle de la Shemekia.

Aconseguir la birra i el gintònic a la barra costa més del previst. Constato novament la importància estratègica de la tria del lloc per a cridar l'atenció del cambrer. Està clar que darrera del tirador de cervesa no és una ubicació avantatjosa. En prenc nota. Amb sort arribem a la pista moments abans de l’aparició.

Robert Cray surt a escena sense massa preàmbuls i amb una formació austera, però que resultarà sobradament suficient: guitarra i veu, hamond i teclat, bateria i baix elèctric. Ja des de l'inici queden perfectament definits els rols dalt de l'escenari. Robert Cray com a mestre de cerimònies i frontman. Jim Pugh com a segon de la nau des dels seus teclats. Karl Sevareid i Kevin Hayes en feines d'intendència en un segon terme. L'ambient general del concert és càlid i proper, a diferència del que vam viure fa un parell d'anys al Poble Espanyol durant el festival Grec. La interacció amb el públic és molt més fluïda en l’espai que ofereix l’Apolo, i Cray no deixa d'intercanviar impressions amb les primeres files. Segons ell, i responent a algú que li dóna les gràcies per ser a Barcelona, només ha vingut aquí pel menjar. Aquesta nit, però, ens atiparem tots del seu blues eclèctic i sense complexos.

Amb la ja seva clàssica camisa de màniga curta i alternant dues guitarres, Cray ens guia per una dotzena de clàssics del seu repertori, mostrant-nos el particular prisma des del que es mira el blues, el qual ens porta dels ritmes llatins de I was warned al blues més clàssic de Holdin' on, passant per aires blues-rock a Our time o registres més baladístics. Tot tintat per la contundència emocional d'un blues amb una estampa molt pròpia: timbre de veu agut i potent, amb bon gust en l'ús expressiu del falset i el seu particular so de guitarres. Fonamental, en aquest sentit, la presència dels teclats de Jim Pugh, amb una força, vitalitat i gust melòdic que van permetre el constant traspàs de poders entre els dos músics, autèntics comandants de la nau. Entre tots dos van modelar l'arc tensional de la nit amb pujades, baixades i noves pujades i noves baixades que van fer moure el públic en un ball gairabé extàsic, de la manera que només el blues pot fer: dient que no amb el cap i que sí emb el cos.