LPC3

Nit rodona al Poble Espanyol, on 4.500 persones van poder gaudir d'una gran festa gràcies a una molt bona programació de bandes de casa de qualitat. Tot i les evidents distàncies estètiques, l'ús d'idiomes diferents (català, castellà, anglès) o la irrupció des d'escenes diverses, totes elles van poder mostrar el perquè de la seva bona forma a un públic molt eclèctic que va poder anar fent tastets com si es trobés en un menú de degustació.

A mitja tarda van obrir la jornada els Anímic desafiant la potència del sol i la encara poca presència de públic. Aquest cop en el seu format més extens, acompanyats de violí, violoncel i trompeta a més de la instrumentació habitual, van anar tornant-se la disposició del repertori, com gairebé sempre, entre les peces compostes i cantades en català pel Ferran Palau i els temes en anglès de la mà de la Louisie Sansom. Poc a poc la gent va anar arribant i es va anar apropant a l'escenari, circumstància que sembla que van notar els Anímic, ja que es van anar creixent a mesura que anava avançant la seva actuació. De la minsa interpretació de Les fulles fan d'ocells, amb la que van obrir, passem als gran canvis de tempo i intensitat que es van produir a mig concert amb Boirina. Després de l'esplèndida Blue eyed tree, també amb una progressió sempre cap a una major intensitat molt interessant sobretot gràcies al treball del sintetitzador, va sonar una sublim i preciosa La pols i el punyal, instrumentada únicament per guitarra acústica, violí i violoncel. Van acabar amb Taüt donant-t'ho tot al crescendo final amb tota la banda damunt l'escenari. Uns músics a tenir molt, però molt en compte.

Mitja horeta d'espera per organitzar la infraestructura i ja sonava el Petit de Cal Eril, amb molta més gent fent acte de presència i estimulants xiulets d'impaciència abans de començar. En Joan Pons (ànima del Petit de Cal Eril) venia de triomfar al PopArb i va començar molt segur amb peces del seu nou i exitós treball Vol i Dol (2011). Llàstima del potent sol a la cara dels músics que semblava despistar-los i d'uns quants problemes amb el so que van anar desinflant el directe (els Anímic també els van patir). Tot i això, van saber estar a l'alçada, tant en el contacte amb el públic (graciosos com sempre, en aquest cas agraint a San Miguel i a Moritz la seva cervesa davant uns immensos rètols de Damm) com en la interpretació de cançons. Cendres, Busca i captura o els rescats del seu anterior disc, La Caterineta per la Mercè i Mandolines tralarí, van ser fortament corejades pel públic. Van acabar amb una de les seves millors peces, Partícules de déu, en aquest cas una mica desmillorada, tot i els esforços del sintetitzador, en no comptar amb la flauta de la Marina Varela. 

Era el torn de Mujeres i de la seva proposta garatge amb el retrovisor mirant als anys seixanta. Si tant Anímic com el Petit de Cal Eril van patir problemes de so però van saber sortejar-los, Mujeres ho va tenir més difícil. És cert que la seva sonoritat és volgudament poc clara i que juguen una mica a l'ambivalència amb les textures de la distorsió de les guitarres, però la brutícia amb la que van sonar al Poble Espanyol queda massa lluny del seu so original. Tota una llàstima perquè era un bon dia per a impactar davant una munió molt considerable de gent amb la potència de petites càpsules com Wanna boom o L.A., entre d'altres, però les deficiències de so se'ls van menjar. Van sortir de l'escenari visiblement emprenyats, conscients de l'oportunitat perduda. Un altre dia serà.

Temps de recollir, tornar a muntar i ja estaven els Mishima disparant els seus temes sobre una evident multitud que els corejava gairebé tots. També van patir problemes amb el so, sobretot els primers vint minuts d'espectacle, però poc a poc els van anar solucionant, si no al complert, sí el suficient com per a poder gaudir del seu directe. El concert va consistir sobretot en un repàs de les peces dels seus últims dos discos, Set tota la vida (2007) i Ordre i aventura (2010), a més d'alguna inclusió del Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa (2005), com L'estrany o Miquel a l'accés 14. De fet, les tres primeres peces eren cadascuna d'un d'aquests seus tres discos en català, Algueev, L'estrany i Tornaràs a tremolar, però van haver-se d'enfrontar amb els problemes de so. El públic va ajudar als Mishima amb la sonoritat tot corejant intensament El temple i fent bots al ritme dur de la bateria en el lligam musical entre Com abans i Només era una part de tu. Cap al final eufòria compartida amb hits encadenats com Qui n'ha begut, La tarda esclata, Un tros de fang o l'últim, Tot torna a començar. Tot i no quallar un directe espectacular, els Mishima van tornar a mostrar la grandesa del seu repertori i van ser corejats per milers de persones, cosa que no es pot dir cada dia. Ja s'espera la seva nova proposta.

Era el torn dels Standstill, els autèntics guanyadors de la nit. Tothom va patir problemes amb el so, però els de Barcelona van sonar immensos, potents, sense fissures. Potser va ser el seu tècnic de so, o potser a aquestes alçades de la jornada tot tendia a arreglar-se; la veritat és que són molts els que no han vist mai sonar malament als Standstill, ni quan tocaven en petits locals per a poc més de dues persones ni ara que ho fan davant milers. Van interpretar temes dels seus últims dos àlbums, Viva la guerra (2006) i Adelante Bonaparte (2010). Ja des de la primera peça, Todos de pie (prefacio), van insinuar que quallarien un gran directe. Amb l'Enric Montefusco sol als teclats poc a poc van anar sumant-se tots els músics en un primer esclat d'eufòria sensible i introspectiva: "la vida es domingo, canción sin fin, noche de estrellas, un rato en el jardín". Es van anar succeint cançons molt ben emulsionades en un tot coherent. El vers "mientras el universo ronca", de ¿Por qué me llamas a estas horas?, va ser corejat per la multitud en un dels molts clímax d'intensitat que es van produir, com cap al final del directe, quan gairebé tothom va aplaudir molt sorollosament el vers "gracias por venir" a 1,2,3 sol. Concert màgic dels Standstill, tota una mostra del seu bon fer i de la seva professionalitat.

Ja només quedaven els caps de cartell, els Antònia Font. Després de veure (i escoltar!) la potència dels Standstill més d'un va pensar que els de Mallorca estarien amagats al camerino conscients de la seva incapacitat per a superar les denses i magistrals capes de so dels de l'Enric Montefusco. Però no va ser així i van sortir els Antònia Font disposats a fer gaudir el públic tot i l'evident distància sonora amb els Standstill. Qui hagi estat en un concert dels Antònia Font sap que interpreten els temes calcant-los a com els tenen enregistrats, i qui conegui la seva obra també sap que no els hi calen grans floritures sonores per a meravellar l'audiència amb el gran talent compositiu de les seves cançons. I exactament això van fer al Poble Espanyol, disparar un rere l'altre el gran arsenal de hits que amaga el seu repertori fent vibrar al públic. Van repassar durant la primera mitja hora peces del seu nou treball (Lamparetes, 2011) per a continuar amb el rescat de diferents cançons de discos anteriors. Wa Yeah, com ja va sent habitual, va ser corejada com només es coregen els himnes als camps de futbol, i Calgary 88, del nou disc, va sonar cap al final com si ja fos un clàssic. Tota una sort comptar amb els mallorquins, sense dubtes un d'aquells grups que serà recordat durant dècades.

En definitiva, una gran jornada musical que, tot i les evidents deficiències sonores, va servir per a presentar cinc grans i molt diferents bandes de casa a un públic multitudinari i força divers que va poder vibrar de principi a final. Tant de bo el Pròxims es vagi consolidant i acabi convertint-se en un altre clàssic dels molts festivals d'estiu; de moment té tots els números.