LPC3

Es preveia que l'assistència no faria un ple, però feia una mica de pena veure una platea mig buida per rebre un dels màxims exponents de la música del segle XX. El personatge que ascendí a la fama a les files de Miles Davis, autor d'algun dels temes més versionats de la història i un dels pianistes de jazz més respectats del planeta, semblava no haver aconseguit satisfer al fidel públic melòman bàsicament jazzístic que l'ha mantingut a la cresta de l'onada gràcies a la seva mescla de jazz-fusió des dels setanta.

El motiu de la visita a l'Auditori era el seu últim i controvertidíssim disc The Imagine Project, disc que pels més puristes s'aparta antagònicament d'allò més genuí de Hancock i peca de comercial i de tòpics que estan molt de moda en els nostres dies. Molts veuen el treball com un We Are The World, We Are The Children contemporani, que es caracteritza per la col·laboració d'estrelles del pop com India Arie, Jeff Beck, John Legend, Pink, Juanes o James Morrison. Però el discurs amb el que obrí la primera intervenció de la nit sobre la necessitat de construir una globalització responsable em sembla molt més coherent del que alguns sempre destructius cap allò comercial poden haver interpretat. Per què no a un disc de versions, que és un exercici de reconstrucció i d'abocament d'allò més propi sobre unes pautes ja existents? Per què no a la redefinició de clàssics? Em sembla que ajustar la presència de l'africana Oumou Sangare, la brasilera Céu o els tuaregs Tinariwen a poppies com els que he citat més amunt, és tota una tasca intel·lectual d'ajustament i de reinvenció d'una idea musical. Aquestes versions són tan sols el fil conductor per un disc d'adaptacions des d'una perspectiva universalista, però que Hancock aprofiti un moment on les cultures no occidentals comencen a tenir pes en les alternatives de futur, no és casual. 

Tancaven una gira que els ha tingut submergits durant dos mesos en el projecte, i estaven eufòrics per donar-ho tot. El parlament de Hancock es convertí en un brindis per tota la banda i una presentació dels allà presents i dels cantants virtuals, que les múltiples joguines digitals han permès viatjar durant la gira. També joguines "vuitanteres" com el ja conegut orgue elèctric mig aguitarrat que Hancock es penja al coll durant els concerts, pedals amb efectes a tort i a dret, sons sovint massa detonants, llampants i estridents, acompanyaven l'exquisidesa dels dits del Colós acariciant el piano de cua negre que llueix enmig de l'escenari. El moment més íntim de la nit, quan els músics abandonen el compositor per deixar-lo uns minuts sol despullant-se davant el seu públic. Però els moment d'eufòria no arribaren, com no, fins a Watermelon Man i Cantaloupe Island.

Duels entre músics que es tornaren el protagonisme, brillants intervencions vocals del baixista beninès amb un doll de veu de baríton profund que emeté sons gairebé impossibles humanament parlant, es tornaven a una altra bèstia vocal que fou el teclista Greg Phillinganes, que brillà especialment a la versió gairebé gospeliana de Sam Cooke A Change Is Gonna Come, precedida per Times Are Changing de Bob Dylan amb la insulsa interpretació de la cantant convidada de Blue Note Kristina Train, que quedà petita al costat de Phillinganes, amb una veu pròpiament folky, que interpretà un endolcit Imagine però que també lluí moments com a violinista al més pur estil irlandès.

La vetllada acabà amb un Rockit digitalitzat de comiat, amb tota la banda ballant a primera fila. Només els faltà fer una Conga del Jalisco. La naturalitat dels músics sobre l'escenari els tenia desinhibits i completament relaxats, tant, que el mateix Hancock semblava haver perdut la noció del temps amb un concert que durà gairebé dues hores i quart.