LPC3

S’ha acabat la temporada del Liceu 2007-2008 amb dos títols i dos espectacles ben diferents però amb un nom protagonista clar: Ángeles Blancas. La sorprenent soprano nascuda a München i filla de dos mítics cantants espanyols, com van ser la soprano Ángeles Gulín i el baríton Antonio Blancas, en ha regalat dues interpretacions que han deixat un flaire inconfusible de veritable primera dama del cant.

Luisa Miller
Melodramma tragico en tres actes

Llibret de Salvatore Cammarano basat en l’obra teatral Kabale und Liebe de Friedrich von Schiller. Música de Giuseppe Verdi.

Equip artístic

Director musical Maurizio Benini
Director del cor José Luis Basso
Director d’escena Gilbert Deflô
Escenografia i vestuari William Orlandi
Il·luminació Joël Hourbeigt

Repartiment

(Funció corresponent a l’estrena del segon repartiment el dijous, 26 de juny de 2008)

El comte Walter Riccardo Zanellato
Rodolfo Albert Montserrat
Federica Nino Surguladze
Wurm Pavel Kudinov
Miller Stefano Antonucci
Luisa Ángeles Blancas
Un Vilatà Josep Fadó


Luisa Miller és una òpera molt interessant, tant històricament (marca la fi dels anomenats anni di galera per encetar el període d’or del compositor de la Traviata) com en el repertori de soprano verdiana per la seva riquesa vocal. Paper complex, Luisa Miller és una soprano que ha de lluir agilitats i coloratura en el primer acte, evolucionant en l’aspecte líric, com el commovedor duo amb el pare a l’acte segon (anunciant la grandesa posterior dels duos Gilda-Rigoletto) i acabant en un tercer acte pur lirisme amb el punt dramàtic que necessita ja d’una veu amb cos i força, característiques que Verdi arrodonirà amb el personatge de la Traviata. Blancas va saber dosificar els seus dots canors amb solvència i carisma. Si bé l’ària del primer acte li quedà massa lleugera per la seva veu, no va lluir ni en la coloratura ni en els aguts, va començar freda, amb el registre desigual, s’ha de reconèixer la intel·ligència i les seves prestacions en els dos actes posteriors. Ángeles Blancas té un magnetisme físic i personal més que notable, i aconsegueix fer seus els papers que interpreta, encarnant amb un toc característic cada personatge per fer-lo inconfusible. El duo final amb Rodolfo, un Albert Montserrat visiblement cansat, va ser pura dinamita sonora, la veu sonà densa, enfosquida i dramàtica, sensible en les inflexions i emocionant amb un lirisme colpidor, brava per la Blancas!

Albert Montserrat com a Rodolfo tenia un dur camí per endavant per demostrar com avança en el difícil món del tenors lírics, Montserrat fa pocs anys va cambiar la tessitura de baríton per la de tenor. La veu és de cos considerable, amb insolència en els aguts, però amb certa tendència al so pinçat (de vegades filat com fulles d’acer) i amb alguna que altre desigualtat de registre, sobretot del mitjà al greu. Quando le sere al placido, l’ària emblema de l’òpera i una de les més populars de Verdi, la cantà amb valentia i seguretat. L’esforç el pagà en el tercer acte, on semblà perdre força al costat de la fogositat de la Luisa de la Blancas.

El paper de Miller, el va interpretar sense gaire coses a dir el baríton italià Stefano Antonucci. Cantant d’ensopida correcció, va balancejar-se entre la suficiència de l’ària inicial (amb evidents problemes a la cabaletta) i la solvència del duo del segon acte.

Riccardo Zanellato com a comte Walter va demostrar tenir un instrument ric en harmònics, encara que la veu va perdre consistència en l’ària, però sobretot personalitat en l’aspecte ombrívol i maligne d’un pare que no té cap mena d’escrúpols. Zanellato no va saber acolorir aquesta tenebrositat paternal ans el contrari, la pobresa de l’articulació en ressaltà les mancances.

La veu elegant i sinuosa de Nino Surguladze com a Federica enaltí les prestacions de la vessant femenina del repartiment, bon fraseig i intel·ligència per mostrar l’atractiu vocal i físic de la jove mezzo de Georgia.

El Wurm de Pavel Kudinov passà bastant inadvertit, fent encara més gran la llegenda del mític Samuel Ramey, Wurm del primer repartiment, que encara sap imposar la classe vocal als problemes evidents de “parkinson” en el vibrato.

La resta de comprimaris acompliren amb eficàcia, a destacar la professionalitat de Itxaro Mentxaka que va substituir en últim moment, l’anunciada Petia Petrova com a Laura.

La doble vessant dels directors, el musical de Maurizio Benini i l’escènic de Gilbert Deflô van distanciar les sensibilitats de l’espectador. Benini es coneix bé aquesta òpera ja que l’ha dirigit més d’un cop i en té sengles gravacions en CD i en DVD pel segell DYNAMIC. El mestre italià utilitzà un tempo discutible, entre la laxitud i l’accelerador potser intentant buscar la complicitat de l’orquestra des de el principi…però sense gaire èxit. L’esforç per insuflar el dramatisme de la música no quallà ni en la obertura, ni el primer acte…sembla anar aterrant més que no enfilant la música verdiana. I això que cal reconèixer les bones prestacions del cor, amb un José Luis Basso, que sap treure el rendiment i la brillantor de les partitures corals verdianes. En l’últim acte, per sort, va aparèixer per fi el nervi verdià inconfusible, amb el lirisme, la tensió i la catarsi necessària per poder gaudir la partitura com cal; clar que la direcció d’escena no hi ajudà gaire.
No serà per recordar especialment la posada en escena de Gilbert Deflô. Tot un deixeble de Giorgio Strehler no pot convèncer amb una feina tant superficial en el treball dels personatges. Pot ser una òpera difícil de muntar; la història suporta malament el pas del temps i s’assimila més a un rocambolesc fulletó de telenovel·la veneçolà que a res, per molt Schiller en el que estigui basat. Així encara, queda més en evidència la ingènua idea de voler reivindicar la preponderància del paisatge, invocant a un gran de la pintura romàntica alemanya com és Caspar David Friedrich, utilitzant una escenografia que més aviat recorda un còmic infantil de Heidi…


Don Giovanni
Dramma giocoso en dos actes

Gran Teatre del Liceu
Dimarts, 22 de juliol de 2008
Don Giovanni de Wolfgang Amadeus Mozart

Llibret de Lorenzo Da Ponte basat en El burlador de Sevilla de Tirso de Molina i en el llibret de Giovanni Bertali per a l’òpera de Giuseppe Gazzaniga Don Giovanni Tenorio o sia Il convitato di pietra. Música de Wolfgang Amadeus Mozart.

Equip artístic:

Director musical Friedrich Haider
Director del cor José Luis Basso
Director d’escena Calixto Bieito
Escenografia Alfons Flores
Vestuari Mercè Paloma
Il·luminació Alan Burrett
Dramatúrgia Xavier Zuber

Repartiment:
(Funció corresponent al dimarts, 22 de juliol de 2008, dia de l’estrena)

Don Giovanni Simon Keenñyside
El Comanador Günther Groissböck
Donna Anna Ángeles Blancas
Don Ottavio Christoph Strehl
Donna Elvira Véronique Gens
Leporello Kyle Ketelsen
Masetto David Menéndez
Zerlina Juanita Lascarro


Parlar del Don Giovanni de Calixto Bieito és parlar de polèmica, li agradi o no aquesta paraula al director català. Bieito té un estil, reconeixible al punt, on la violència, el sexe i els personatges al límit subratllen un món interior turmentat però que contrasta amb una estètica colorista, cridanera, que esclata en el kistch; a destacar l’ús de la llum d’Alan Burrett molt ben conjugada amb l’escenografia d’Alfons Flores i el discurs musical mozartià. A Calixto Bieito o se’l pren o se’l deixa, no hi ha terme mig. La seva força teatral és innegable, la implicació escènica que assumeixen els cantants-actors, moltes vegades quasi més actors ja que l’esforç físic que han de suportar resta punts malauradament a vegades del delicat equilibri musical mozartià; els cantants es deixen literalment la pell en l’escena, i això és un mèrit que cal reconèixer. El problema en la lectura teatral, és la radicalitat de la mirada bieitiana. Quan remarca els personatges ho fa de manera tant extrema que voreja la caricatura, perdent credibilitat, perdent humanitat i per tant la identificació amb l’espectador. Per què Donna Elvira s’arrossega darrera dels trossos de snacks que li llença Leporello com si fos una nena infantil i “tonta”?…Elvira pot ser moltes coses, histèrica, compulsiva o ansiolítica, però d’aquí a que tingui actituds paròdiques…. això desenfoca el personatge per portar-lo al gag, i aquest, a mode d’exemple, és el perill de la visió bieitiana. Tan forçar el límit… el boomerang teatral se li gira més vegades de les desitjables.

Simon Keenlyside mereix ja un lloc d’honor a la història del nostre teatre. Encara roman a la memòria l’immens Hamlet que va protagonitzar amb la no menys estel·lar Dessay en la temporada 2003-4, en una de les produccions més rodones i espectaculars que s’han vist al Liceu des de la seva re-inauguració i, per sort, recollida en el consegüent registre en DVD. Keenlyside és un artista com n’hi ha pocs, un baríton total, en el terme actoral i vocal, que agafa el repte del personatge de Mozart embogit per la mirada punyent de Bieito per fer una creació inoblidable. El mestratge en el fraseig per exemple: quin recitatiu el de Alfin siam liberati abans de La ci darem la mano! quina delicadesa, dicció, intenció…la mirada lacònica del seu Don Giovanni, la seva seducció innata, el seu hedonisme decadent…La victòria de Kennlyside va ser total: tendre, psicòpata, errat, líric…el cantant anglès està del tot incommensurable i va brodar un paper que engrandeix la seva fama.

I com han quedat la resta del repartiment al seu costat? Solament grans artistes com la fogosa Ángeles Blancas poden refulgir al costat amb la mateixa mestria. La Donna Anna de la Blancas va ser pur sex appeal. La seva química amb Keenlyside treia fum des del principi. La veu ressalta amb el toc característic d’una emissió potser dura, però amb una tècnica i una versatilitat sorprenent. Blancas apareixia venjativa i volcànica en Or sai chi l’onore, dolça i destruïda en Non mi dir, bell’idol mio, i sempre transformant la excel·lència del cant en catarsi escènica, vivint el cant com un últim sospir i amb una entrega física i psicològica de veritable monstre de l`escenari.

El Leporello del debutant al Liceu Kyle Ketelsen va sorprendre molt gratament. La veu és ideal per al personatge, per melositat, color i prestacions, amb un cos considerable i una bona emissió, Ketelsen va saber complir la seva tasca escènica d’ombra de Don Giovanni. D’ombra o de vessant més humana de l’amo, físicament perfecte, l’emoció teatral se’l va cruspir una mica al final on tot semblava més al·lucinat que mai, el subidón del cantant nord-americà era evident, relliscant a l’escenari i implicat fins a l’extrem.

La Donna Elvira de Véronique Gens, l’única que repetia el rol encarnat en l’estrena de la producció la temporada 2002-2003, va ser també única. La cantant francesa s’ho passava d’allò més bé interpretant una dona histèrica, enganyada en el seu propi món de fantasies, fashion victim i ansiolítica, el toc naïf que Bieito li dóna casa molt bé amb el personatge encara que la maltracti, teatralment parlant, com abans s’ha explicat. Véronique va arrodonir la seva gesta amb un Mi tradì quell’alma ingrata rodó que no va cantar en la producció de fa una anys degut a la versió.

La parella Zerlina-Massetto la van clavar també la colombiana Juanita Lascarró, amb un bell timbre afruitat i magnetisme escènic, i el baríton espanyol David Menéndez, de bellesa tímbrica ambarina i bon resultat actoral.

L’eclipsi vocal va aparèixer en les prestacions del Don Ottavio de Christoph Strehl, dolç i càlid en Dalla sua pace, però perdut i desenfocat en Il mio tesoro amb resultats que anaren de més a menys. Tampoc el Commendatore de l’herculi, físicament parlant, Günther Groissböck va saber lluir la tel·lúrica força abissal del seu personatge, per molt matón de barrio que estigui dibuixat aquí per Bieito, li mancà la força imponent d’uns greus que no apareixien en lloc.

La feina del cor, comandat per el sempre exigent i perfeccionista José Luis Basso, va perdre protagonisme en la immensa feina actoral dels cantants que ja van tenir prou fent de comparses embogides del seguit nupcial. Friedich Haider va semblar lluitar per portar musicalment les coses a lloc, l’orquestra sonà mozartiana però amb constants i petits desajustaments entre fossat i escena. Haider semblà més preocupat en mantenir el difícil equilibri musical mozartià enfront de les constants envestides escèniques d’un Calixto Bieito amb la quinta marxa posada com sempre.