LPC3

Òpera en dos actes.

Llibret de Joseph von Sonnleithner (1805) revisat per Stephan von Breuning (1806) i Georg Friedrich Treitschke (1814) i basat en l'obra Léonore ou L'amour conjugal de Jean-Nicolas Bouilly.

 

Direcció musical: Sebastian Weigle

Direcció d'escena: Jürgen Flimm

Escenografia: Robert Israel

Vestuari: Florence von Gerkan

Il·luminació: Duane Schuler

 

Producció: Metropolitan Opera House

 

Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu

Cor de Canbra del Palau de la Música Catalana

 

"Àngel meu, el meu tot, jo mateix..... Ah! allà on jo sóc, tu ets amb mi;

arranjaré les coses per a mi i per a tu. M'arranjaré de manera que pugui viure

amb tu; i quina vida llavors!! Però com és ella!! sense tu.... Per molt que

tu m'estimis, el meu amor per tu és encara més gran, però no m'amaguis mai

els teus pensaments. Bona nit... Oh, Déu meu - tan a la vora! i tan lluny! El

nostre amor no és una bastida realment celestial, ferm com la volta del cel?"

 

Aquestes cartes, les més belles segurament que va escriure Beethoven, no se sap a qui s'adrecen i malgrat que estan datades - 6 de juliol al matí, dilluns tarda, 6 i 7 de juliol - no se'n pot assegurar l'any. En qualsevol cas mostren un personatge apassionat i fidel com ho són els protagonistes de Fidelio.

Quan en una de les darreres escenes de l'òpera, els protagonistes, Leonore i Florestan, aconsegueixen, finalment, retrobar-se i abraçar-se és perquè l'amor de Leonore ha aconseguit vèncer la tirania i guanyar - per a ella, per al seu marit i per als altres presos - la llibertat. Aquesta extraordinària òpera de Beethoven sintetitza així un dels temes romàntics més preuats: el de la passió amorosa que mostra la seva força i autenticitat en la capacitat de superar totes les barreres i de trencar totes les cadenes.

La música de Fidelio s'inicia com una obra del classicisme amb el to i l'estructura d'un singspiel i evoluciona cap al romanticisme vibrant i exaltat del duo amorós del darrer acte i dels dos cors de presoners, que són una emocionant exaltació de la vida i de la llibertat.

 

La dramatúrgia de Jürgen Flimm:

La producció del Metropolitan Opera House de Nova York que signa Jürgen Flimm situa l'acció de Fidelio en els nostres dies. Ho fa evident el vestuari i l'attrezzo, però potser encara més la gestualitat dels personatges, que és inequívocament contemporània.

Però l'opció de Jürgen Flimm és de fet neutra perquè és molt més evident que defugi recloure l'argument en les imatges de la Sevilla del segle XVIII, que és com la va concebre el llibretista de Fidelio, que no pas convertir l'obra en un incident que s'explica només en unes determinades circumstàncies històriques. El resultat és un Fidelio universal, pròxim a la nostra sensibilitat i que fa pensar en actes i situacions que s'han donat a totes les èpoques.

L'escenografia situa adequadament l'acció dramàtica: el pati de la presó del primer acte, les masmorres del segon i la plaça, on, sota una estàtua que evoca la figura del rei, celebren tots la llibertat recobrada. La direcció d'actors, d'altra banda, és eficaç i subratlla molt explícitament el sentiment que en cada situació els domina. Així, la pregària amb que agraeixen a Déu l'alliberament es canta de genolls i subratlla el caràcter religiós de l'escena i l'alegria final adquireix els trets d'una festa amb balls populars i amb un homenatge a l'heroïna que es converteix, per uns moments, en gairebé la vencedora d'una promesa esportiva, amb una frescor i un entusiasme perfectament adequats a l'exaltació final de l'òpera.

I haig de dir que es una escenografia molt efectiva, conclusiva i de fàcil comprensió on tot està al lloc on ha d'estar amb els seus moments d'intimitat, de foscor, de lluita i d'alegria tot acompanyat amb un vestuari i una il·luminació molt adients i amb un moviment escènic fluït.

 

Primer repartiment:

Anders Larson va fer un Don Fernando amb molta autoritat i bon fer. Terje Stensvold va ser un Don Pizarro amb gran personalitat i maduresa escènica. El Florestan de Clifton Forbis va estar cantat amb seguretat i entrega.

Karita Mattila es avui en dia la Leonore d'absoluta referència per les qualitats que posseeix aquesta boníssima cantant tant vocal com de personatge i que el clava fins el fons. És destacable la interpretació fogosa i ardent de la seva ària del primer acte.

Stephen Milling va fer un Rocco noble i de gran presència escènica, amb tots els matisos que necessita aquest personatge. Elena de la Merced va fer una Marcelina encertadíssima en tots els sentits, ja que la seva veu s'adequa perfectament a la vocalitat d'aquest personatge donant-li tots els matisos que necessita amb una gran musicalitat, amb un timbre preciós i cuidat i  amb un molt bon treball escènic del personatge. El Jaquino de Matthias Klink va ser del tot encertat i molt dinàmic i cantat amb una veu esplèndida en tot moment.

 

Segon repartiment:

Lucio Gallo va fer un Don Pizarro molt segur de si mateix i amb una bona presència tant vocal com actoral. El Florestan de Ian Storey va ser cantat amb una tècnica molt acurada i segura i amb una molt bona musicalitat. La Leonore de Gabriele Fontana va tenir tot el que havia de tenir aquest personatge: passió i entrega absoluta. El Rocco de Friedemann Röhling va estar cantat amb molta noblesa i amb una veu fantàstica. La Marzelline d'Elena Copons va ser molt ben interpretada per la soprano amb un bell timbre, molt bona musicalitat i soltura al escenari. David Alegret va fer un Jaquino molt convincent i amb una veu brillant i musical.

 

Sebastian Weigle va ser la batuta d'aquest Fidelio en una versió realment bona de l'obra amb molts contrastos tant sonors, tímbrics i de dinàmiques i ambients diferents aconseguint moments d'una gran calidesa i bellesa  com en el preciós cor dels presoners  del primer acte o en el quartet també del primer acte i contrastant amb el recitatiu-ària de Leonore "Abscheulicher!  Wo eilst du hin! ..." amb una gran força expressiva i passant per la voluptuositat i joia del cor final de l'òpera.

Weigle sap trobar en Fidelio aquesta escènica que necessita la música de Beethoven entre el seu dramatisme, bellesa, naturalitat, força expressiva i la gran comunicació que posseeix que fa que sempre que l'escoltes t'emportis a casa un record de plenitud.

El cor del Liceu va fer una gran feina musical i timbrica en aquesta òpera, especialment les veus dels homes en el cor de presoners.

L'orquestra també va fer molt bon paper ja que tocar Beethoven tant sigui del gènere simfònic com operístic sempre es un repte per a qualsevol músic d'orquestra.