LPC3

Nit de dues cares a la Luz de Gas, on el Sr. Puntí va mostrar com passar d'un concert completament genial al caos més absolut. La vetllada va començar amb un repunt amarg quan es va saber que els dos músics que solen acompanyar a l'ex-líder dels Umpah-Pah tant en els directes com en els seus treballs en solitari, els sòlids i ja veterans Antonio Fidel i Juan Carlos García, no actuarien aquella nit per desavinences d'última hora. Solament Puntí.

I d'aquesta manera, sol, va sortir trontollant a l'escenari, amb certs problemes fins i tot per encaixar-se al coll el suport de l'harmònica. Però llavors va començar a entonar els primers acords de Nina Ensucrada, una peça del primer disc dels Umpah-Pah, i va cantar, potent, semblant retrobar-se a sí mateix mentre anava avançant la cançó, acompanyant-la de poderoses frases a l'harmònica. El públic xisclava després d'aquesta primera peça; semblava que efectivament el Puntí estava en forma, semblava que per fi podríem gaudir del talent del gironí en una nit rodona. I ho va seguir semblant, una mitja horeta com a mínim. Es van anar succeint grans interpretacions a la guitarra, Cor agre i De muda en muda, i al piano, Mirall capgirat.

El primer avís el va donar quan va tallar en sec dos temes, per altra banda magistralment interpretats mentre duraren, Sr. Doctor i Rapapiejant. Però desgraciadament el fil es va perdre del tot en una espècie de versió del On the nickel d'en Tom Waits al piano, mentre farfallejava paraules incomprensibles i inexistents en un idioma inventat semblant a l'anglès. Va seguir amb el número de les versions retallades o tan sols insinuades, com quan va destrossar el principi del Blowing in the wind del Bob Dylan o el fragment de The needle and the damage done d'en Neil Young. Temes tan grans del seu repertori com Ull per Ull o Coral·lí també van acabar de forma abrupte, i Sota una col va ser salvat pel públic, cantant-la sencera evitant el seu escapçament. Enmig d'aquest guirigall en Puntí seguia xerrant en un anglès inventat, passejant-se com un insomne per l'escenari entre cançó i cançó. Sort que de tant en tant sonaven fragments de Longui nº13 o Sí, aquesta última cantada imitant l'Enrique Bumbury i també salvada per la pressió de les veus del públic, que es va convertir en el millor aliat d'un Puntí que, a aquestes alçades, ja havia perdut el fil completament. Es difícil dir fins a quin punt en Puntí juga a semblar mig boig, fins a quin punt és un personatge o no. El que no és tan difícil dir és que és una autèntica llàstima que gent de tant talent com el compositor gironí perdi d'aquesta manera els papers, desdibuixant-se a l'escenari mentre desdibuixa les seves pròpies cançons.

La metàfora de la nit va arribar al final, quan es va posar l'harmònica a l'orella com si fos un telèfon, per dir-nos, enmig d'un discurs inconnex i poc comprensible sobre la relació amb la seva mare, que s'havia quedat sense cobertura. El públic, però, li perdona tot, i seguien demanant bisos. L'últim va consistir en unes estrofes de La Cachimba i Els Rostolls de l'Angelina, cantat a capella sense ganes, com si se'n rigués tant d'ell com de tots els presents, cansat, completament fora de cobertura.

De les dues cares del Puntí, però, sempre podrem recordar la primera, la del compositor genial i gran intèrpret, la del personatge que omple l'escenari tan sols amb la seva presència, capaç de disparar, si no perd la cobertura, multitud de magnífiques cançons una rere l'altra, la cara d'un dels genis de la cançó més grans que corren per aquestes terres.