Funk-Soul a les festes de Sant Antoni

Bernat Rebés 19-01-2010

The Black Beltones i The Slingshots

Carpa a l'Avinguda Mistral amb Calàbria, 15 de gener de 2010

El barri de Sant Antoni es vesteix de festa des del passat divendres fins el proper diumenge 24 de gener. Enmig d'un ambient enrarit pels esdeveniments que han tingut lloc al barri en els darrers mesos, aquestes festes és presenten com una ocasió de certa ambigüitat festiva, entre l'alegria i la tensió. I és que les obres de remodelació del Mercat de Sant Antoni impulsades per l'Ajuntament de Barcelona no acaben de ser considerades positivament per tots els veïns. Aquesta iniciativa modernitzadora, la de convertir el vell mercat en un espai d'acord amb els temps que corren, ha estat entesa per alguns veïns, entre els quals m'incloc tot i no parlar en nom seu, com un rentat d'imatge que només afecta la façana de la realitat del barri, sense atacar problemes més profunds. No podem deixar de sentir que, en una època marcada per la crisi econòmica, aquestes obres són fruit de la necessitat d'invertir diners públics en la construcció, mentre que es desatenen d'altres demandes veïnals més simples però més urgents, com les que es recullen en el manifest publicat a la web de l'Associació de Veïns del Barri de Sant Antoni.

            Aquest marc polític i social complex i oblidat és en el qual es desenvolupen les festes d'enguany. La primera nit de concerts va comptar amb l'actuació de dues bandes barcelonines de funk i soul a la carpa habilitada per l'Ajuntament a l'Avinguda Mistral amb Calàbria. The Black Beltones va obrir el concert amb un directe més apassionat que convincent. El repertori va ser un repàs de temes dels 70 d'artistes com Ottis Redding i d'altres figures del panorama de música negra de l'època. Ells es defineixen com a "afro-albins", expressió força encertada per l'esperit del seu directe. A destacar la presència i l'actitud de John, el cantant, sens dubte la figura més magnètica de la banda, que sense un gran registre vocal ni habilitats sobrenaturals va saber guanyar-se la complicitat del públic i repartir l'energia que aquesta música requereix. La resta de la banda va estar a l'altura d'un directe d'aquestes característiques, tot i que es trobava a faltar el groove de locomotora imparable que requereix l'estil. Lluny del que anuncia el seu myspace, que diu que el seu repertori beu d'una iconografia "incombustible y atemporal", el cert és que l'espectacle ens va remetre a un espai-temps concret, la nordamèrica dels 70 i primers 80, si bé aquest lloc de memòria serà per moltes generacions un espai de nostàlgia permanent i energèticament incombustible.

            The Slingshots van captivar el públic des de la seva aparició a l'escenari. Un groove poderós i penetrant impulsava tothom a moure's sense saber ben bé com ni per què. Va ser un show intens, plagat de moments d'individualitat que brillaven com petites joies, tot i que en aquest cas era la part vocal la que no estava tant a l'altura. En qualsevol cas, dosis d'energia en format de temes enganxosos, adobats amb una compacta secció de vents i una bona base, sòlida i precisa. L'ambient, format per una mitjana d'edat vora la trentena, va agrair l'espectacle. Justament em va sorprendre que la mitjana d'edat fos tan elevada tractant-se d'unes festes de barri. Una possible explicació podria ser les bandes que actuaven, que apel·len un públic jove però adult, tant pel repertori com per les edats dels components dels grups. Una altra explicació podria ser el fet que s'haguessin de pagar 4 euros d'entrada. De fet, fora de la carpa era ple de joves i d'adolescents que rondaven els vint anys i que no van arribar a entrar. Encuriosit pel fet que s'hagués de pagar entrada en una carpa muntada per l'Ajuntament, vaig provar de fer de reporter intrèpid i esbrinar qui era l'organitzador de l'acte. Vaig preguntar a diversos cambrers i un parell de nois que tallaven les entrades a la porta. El resultat va ser decebedor: una evasiva darrere l'altra. Ningú em volia dir qui era l'organitzador. Finalment, un d'ells va xerrar una mica. La contractació dels grups sembla ser que anava a càrrec del Bar Prize. Justament el tampó que t'estampaven al dors de la mà en entrar era el logo d'aquest bar. Però quan vaig provar de saber més, entrevistant un cambrer amb samarreta blanca interior de tirants i els braços tatuats, una mica més i en surto escaldat. No acabo de comprendre el perquè de tanta reticència a informar. M'agradaria no pensar que darrera d'aquest acte de festa major s'hi amaga algun negoci obscur entre l'Ajuntament i el Bar Prize. Això que dic no és una denúncia ni una declaració fonamentada, i no vull que sigui interpretada així. Només vull remarcar les reticències que em vaig trobar en preguntar pels organitzadors als treballadors de la barra, i més en dir que era periodista i que volia escriure una crònica. Si haguéssiu vist la cara de l'home dels tirants en el moment en què m'acomiadava d'ell, tot traient el meu mòbil de la butxaca, entendríeu les meves sospites. Amb ulls desorbitats i postura amenaçant va exclamar: "¿No habrás grabado eso?". Li vaig dir: "No, tonto", i em vaig allunyar pensant en els problemes del Mercat de Sant Antoni, en el manifest de l'Associació de Veïns, en l'ambient enrarit i amb la sensació que en aquest barri les coses són estranyes i la transparència n'és la seva última virtut.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!