LPC3

Al diccionari Black Talk de Geneva Smitherman, Funk designa qualsevol música afroamericana però també és un eufemisme de fuck en el seu sentit sexual. En la seva essència hi ha grups que sembla que els bulli el Funk per les venes, ho transmeten en actitud, en maneres de tocar un instrument o d'interpretar un estil. La sensualitat no es pot perdre en la música, ni el seu sentit últim, i per més matisos que la banda d'avui tingui, és Funk en pura efervescència!

Un HammondC3 antic liderant un quartet que mescla aquest estil i el jazz en allò que veié la llum als noranta amb bandes com els Brand New Heavies, (als que vam veure fa poc) i que es mal anomenà acid jazz amb una etiqueta que no descrivia de cap manera a tots als que representaven la seva heterogeneïtat, venien a celebrar el seu vint-i-cinquè aniversari a l'Apolo 2. I de quina manera ho van fer!

Descaradament influenciat per Booker T o Jimmy Smith, James promou ritmes frenètics amb una percussió sobre les tecles capaç de fer bellugar fins i tot a l'avi amb bastó que movia l'esquelet al final de la sala. Com ell, aquells que saben apreciar el múscul del funk, la precisió del jazz i l'energia de la música dance, gaudeixen a més en els seus concerts d'una actitud punk britànica que com ells mateixos han dit, més que permetre'ls expressar-se en llibertat, els dona l'oportunitat d'expressar-se de manera anàrquica. L'actitud ferma i les peces llargues plasmaven ritmes monòtons que no pel fet de ser repetitius es feien pesats, sinó que ens induïen a un coma profund per despertar-nos en un univers molt psicodèlic tipus Austin Powers, però també per traslladar-nos a una filmografia encara més retro en tonalitats sépia i descarnades melodies com les de Mission Impossible. Al baix Andrew McKinney, Chris Montague a la guitarra i a la bateria Adam Betts, en un format que al llarg de la història ha variat considerablement i que practica un R&B de duresa propera al Southern soul i ple de matisos del hip hop dels noranta.

Es tracta d'una d'aquelles bandes clàssiques i modernes alhora. No una banda d'imitació, no un grup de revival, es tracta d'un quartet clàssic d'acid jazz ben coneixedors de totes les fonts però sense que aquest doll vital els faci fer aigües. El rock progressiu dels seixanta i setanta formen part d'una recepta que prioritza el groove i la força per aconseguir la solidesa d'una formació íntegre i madura.   

Com una de les bandes més explosives de la història però també amb una de les ments més originals a l'hora de posar-se a crear, James Taylor Quartet repassaren temes clàssics del seu repertori amb Starsky&Hutchi també incorporaren temes vocals com Love Will Keep Us Together till the end of timeo, You will be in my heart and I will be in your heart on la veu gruixuda, terrosa i greu d'Yvonne Yanney posa un èmfasi ple de dolçor al costat de Taylor, sense massa atreviment però amb la justa mesura del que són les antigues veus del món de la nit, profundes, sentides, afuades i senzilles. Perquè són clàssics amb la concepció de tot plegat, no necessiten una súper diva ni res despampolant que cridi l'atenció del públic. De fet, el seu, és fidel i complidor, i quan se li demana que canti, canta, malgrat el paio cometés el cras error de dir "vinga, ara ho diguem amb el vostre dialecte, el català! One, two, three.."  i tothom "un, dos, tres...vuit" sense queixar-se.

Les balades foren el més empallegós de la nit, i d'haver pogut, m'ho hagués estalviat. Ells s'haguessin preferit estalviar els problemes de so, això segur. Però amb Love the Life els britànics encengueren la metxa per la traca final, caldejant l'ambient al màxim i creant unes sinergies a la sala que només arribarien al seu zenit amb la interpretació del clàssic del meu estimat Donny Hathaway, The Ghetto.