Bernat Dedéu 27-12-2010
Orquestra Simfònica del Teatre Mariinski de Sant Petersburg. Nelson Freire, piano. Valeri Gergiev, director.
L'Auditori, 14 de desembre de 2010
Temporada Ibercamera
Valeri Gergiev ha aconseguit l'impossible; aturar les habituals estossegades, crisis mucoses pulmonars, i altres sorolls sobrers que amenitzen habitualment la vida concertística dels melòmans barcelonins. L'equació és clara, però un pèl careta: "Vol silenci? Porti'm una batuta mítica!". Certament, amb els grans mestres (Marriner, Dutoit, Davis...) quasi propers a la jubilació forçosa, Gergiev és dels pocs directors mundials que porta el quòrum i l'aclamació assegurada abans de sortir a l'escenari. És ben curiós, perquè Gergiev és un director volgudament visceral i antiestètic; el gest se li ha depurat (de fet, sempre ha dirigit amb els ulls i no les mans), i encara sobta veure com els seus músics el poden seguir sense perdre's entre tot aquell tremolor digital...
Però el seus el segueixen fidelment, com es va veure al Preludi del Primer Acte del Parsifal wagnerià, on Gergiev va estar més interessat en recalcar els silencis que sorgeixen de la matèria musical, que no pas en el legato de la corda. Després de l'aperitiu, un regal; seguir el Segon Concert per a piano i orquestra de Brahms amb el gran pianista Nelson Freire, a qui hem vist molt poc a les nostres sales de concert. Es poden trobar pegues a la interpretació, sobretot per aquells que cerquin testosterona en els primers cops d'efecte de la partitura. Però Freire va per un altre camí, humanitzant cada acord per on passa. Hi ha quelcom profundament brasiler en el seu art; s'aprecia a moviments com l'Andante d'aquest concert, on hi cercava molt menys el so prodigiós (que el té) i més la sensació de saudade i ingravidesa del pentagrama, retardant l'atac de cada nota fins produir una mixtura perfecta de plaer i retenció de gaudi. Quin gran pianista!
Gergiev havia de justificar el sou i exhibir múscul i pompa d'una orquestra rendida a les seves mans. Calia donar canya al públic, i aquesta va arribar amb els fragments del ballet El geperut de Rodion Sxedrín, on la maquinària de vent del Mariinski va poder esplaiar-se a gust (noció a imitar en terres catalanes; les grans formacions russes patrocinen fins i tot a compositors mediocres com el citat). Fet el txumba-txumba, l'orquestra va abordar meravellosament un petit canapè (quina mania amb servir-nos només fragments; serà cosa de la postmodernitat...) del Romeu i Julieta de Prokófiev. Novament, res a dir en una música que Gergiev coneix a la perfecció. Servir-la escapçada, no obstant, té els seus problemes; potser la música guanya en espectacle, però la narrativitat del ballet se'n ressent. Però, ja se sap; qui pot retreure cap detall a un geni que aconsegueix que els barcelonins siguin, per una vegada, oients mínimament educats i que guardin els mocs per una altra hora...?
Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!
Carregant...