LPC3

La natura diligent ens ha donat una nova lliçó de modèstia. Poc importa si el nuvolet que ens ha buidat Europa d'ocells mecànics és real o fruit de l'inventari d'uns conspiradors maniàtics. Als ressentits socials ens agrada que -de tant en tant- les companyies aèries perdin alguns calerons, que el món del capital pateixi una mica les inclemències de l'altíssim, i que els encorbatats agafin el Nit Bus, vaja... I no és bonic, senyora, veure com fins i tot el Messi se n'ha d'anar a Milà en autocar, com els proletaris, parant a Cannes per descansar les cuixes més valuoses del planeta?

La música no és aliena a la comercialització, diuen els savis, i la pols (o la cendra, o el que sigui, perquè ni em molestaré a consultar-ho...) va deixar musicalment immobilitzats els membres del Pavel Haas Quartet, quedant orfe el VIII cicle de cambra Ibercamera del seu concert més valuós; recomanem, sense reserves, el darrer disc de la formació, dedicat a Prokofiev. Sigui com sigui, l'equip de Josep Maria Prat va actuar amb diligència, mantenint el concert i substituint-lo per una vetllada que ens va deixar ben contents, fent-nos oblidar momentàniament les conspiracions celestes.

José Enrique Bagaría va obrir el concert amb la Sonata per a piano en do major, Hob. XVI: 50, del papà Haydn. Estimem l'aproximació enèrgica del pianista barceloní a la partitura -car defugim el Haydn light, de carpaccio i verduretes- però l'excessiva trempera ens va portar tres notes falses al primer moviment, Allegro, on Bagaría no va aconseguir fer cantar la melodia amb claredat. El pianista va mostrar molt talent a l'Adagio, que va acariciar amb més dolcesa. Però els moviments finals van tornar a mostrar algun defalliment, amb desviacions del tempo que traspassaven els llindars de la irregularitat rítmica. Bagaría va guanyar serenor a l'Ondine de Ravel i va impressionar l'auditori amb el Sonet 104 de Petrarca de Franz Liszt, culminant la primera part amb un binomi màgic¸ El Puerto i El corpus en Sevilla d'Albéniz, articulats de meravella. Un intèrpret excel·lent.

La segona part entrava de ple a la cambra, amb un dels seus monuments, el Quintet per a piano i cordes en mi bemoll major, op. 44, de Robert Schumann. Poc importa les vegades que sentim aquest regal del destí. 1842, l'any de cambra de Schumann! Això sí que és un autèntic volcà i no pas la capsigranyada aquesta que ens histeritza! I com gaudien els integrants del Quiroga i BagarÍa retent-li devoció, interpretant-lo pràcticament de memòria, dansant la música. El final del segon moviment, In modo d'una marcia, perfectament esculpit, ens va fer oblidar per uns instants del planeta terra; quin paio, el Robert... Fantàstic el Finale i ovació merescuda als intèrprets, que (dedueixo) devien assajar tots junts aquell mateix matí, la qual cosa encara dóna més valor al seu mèrit.

Amb volcans com aquests, en definitiva,  tota substitució és bona.