LPC3

Un gran director, i més encara si es troba de bon humor i en òptima forma, engresca quasi sempre una orquestra predisposada. Tan senzill com això, i tanmateix tan difícil d'aconseguir, amb les orquestres de casa... A aquestes alçades de la simfonia, Jesús López Cobos no necessita cap mena de presentació; el seu currículum musical, únic a Espanya, esvaeix qualsevol dubte. Paral·lelament, el mestre aragonès és d'aquelles curioses estrelles de la batuta visceralment al·lèrgiques al protagonisme, dins i fora del podi; una raresa de la que haurien d'aprendre molts dels seus col·legues, propers a l'escola après moi, la musique. Celebrem el seu retorn a l'Auditori, amb l'OBC. Els seus gestors farien bé en repetir la fórmula més sovint. El resultat va ser més que notable.

El programa, igualment festiu ("ja tindrem temps de passar-les canutes amb la desena de Mahler", devien pensar els professors de l'OBC...). Només una esmena prèvia, i un error tremendament recorrent: iniciar els programes amb obertures tan difícils de quadrar com la de The School for Scandal de Samuel Barber, ens sembla impropi de bons encèfals. Musicalment, són un tast excessivament minso, que (en el cas de Mozart o Rossini, per exemple) allunyen l'oient ocasional d'allò que succeeix posteriorment a l'obertura. Simultàniament, les obertures acostumen a ser peces de bon tam-tam, però nogensmenys difícils; aquesta partitura barberiana de joventut té molta canya, i va agafar als músics de l'OBC absolutament adormits, provocant constants errades de tempo i un esllanguiment de la corda massa evident. Volem programar Barber, encara que sigui com a aperitiu? Tornem, doncs, a la Symphony in one movement, o parem esment al Second Essay for Orchestra. I més si tot això ho serveix un director gens aliè a la música dels Estats Units!

Passem als encerts. La Tercera Simfonia de Lleonard Balada (1972), més coneguda com a Steel Symphony, és una de les millors peces del compositor barceloní, sortosament emigrant a terreny ianqui. Balada la va concebre durant unes visites a les foneries de Pittsburgh, la seva residència nord-americana. Estructurada en un sol moviment, la simfonia s'inicia tot just durant el caos de l'afinació orquestral, a partir del qual la percussió i el metall dialoguen en un seguit d'impressions sobre la fàbrica imaginaria del so. Preciós final, igualment, amb el retorn lent al la que cercaven infructuosament els músics durant l'afinació (del caos a l'ordre; el somni capitalista irreal de la fàbrica nord-americana; les implicacions polítiques de l'estructura falsària de l'economia són prou evidents; genial!). La fàbrica barcelonina funcionava a la perfecció, amb especial esment als seus percussionistes. I el públic, que s'ho mirava amb aquell estoïcisme de qui hi sent només soroll... Volem més Balada!

La segona part ens va portar la quasi intocada Simfonia número 1. en mi bemoll major, op. 1 d'Ígor Stravinsky. Aquest és l'últim homenatge neoclàssic del compositor rus al mestre Rimski-Kórsakov, abans de la conversió fatal de l'alumne. Peça curiosa, sens dubte, amb aquell aire de complaença tan dolç que tenen els instants previs a la traïció estilística/amorosa, encara que molt allunyada de l'estètica futura del compositor. L'OBC en va fer una lectura brillant, desacomplexada, i López Cobos va saber realçar els instants on el compositor es permet petites trampes per ironitzar sobre el seu propi material (especialment, a la secció de vent metall), cercant el risc que veurem a partir de 1908. L'únic instant de fallida es va fer palès a l'Allegretto, on l'articulació dels accents va ser un pèl flonja.

Minúcies que no desllueixen un concert ben preparat. Ja frisem pel Mahler, on caldrà suar molt més, i patir.