LPC3

La cloenda d'una nova edició del cicle concurs El Primer Palau resulta de nou una bona ocasió per reafirmar l'èxit d'aquesta proposta tan encertada. Felicitem enèrgicament el premiat d'enguany, l'oboè Guillermo Sanchis, i també tots els altres guardonats, protagonistes indiscutibles de la sòbria entrega de premis 2011. És sabut per tothom, però cal insistir-hi: de premis musicals, a Catalunya i a la resta d'Espanya, se'n poden trobar sota les pedres. Ara ens cal ordir una estructura -via premis o beques, tant és- perquè els nostres joves puguin tenir una activitat concertística regular i generar un públic fidel amb els seus intèrprets. Per això trobem savi que el premiat de cada any d'aquest Primer Palau sigui el protagonista del concert del proper i que s'ofereixi als músics una gira de concerts en diferents indrets de la Península. En aquest cas, la guardonada de 2010 va ser la violoncel·lista de Valladolid Beatriz Blanco, alumna privilegiada d'Asier Polo, Ivan Monighetti i Clemens Hagen.

Als vint-i-tres anys, Blanco exhibeix un so ben poderós, i toca el violoncel com a aquest narrador de sons li agrada: sense verduretes, amb tota la musculatura a punt, fent gala d'una gesticulació expansiva i sentida, però sense amaneraments. El seu concert, no obstant, va tenir massa pegues i algun imprevist decebedor. El va iniciar impol·lutament, amb un Preludi-Fantasia de la Suite per a violoncel sol de Gaspar Cassadó, interpretat amb una trempera contagiosa. La seva dificilíssima Sardana, tot i això, es va veure tacada per excessives badades en l'afinació. L'Intermezzo e danza finale semblava recuperar el tremp, però la intèrpret no va saber articular-ne del tot el final, amb massa notes escopides sense cura. A Blanco li sobra tècnica, però semblava massa apressada, com si volgués arribar de seguida a la segona part del concert, monopolitzada per una de les grans peces del repertori, el Concert per a violoncel i orquestra en mi menor, op. 85 d'Edward Elgar.

Novament, Blanco va iniciar els primers acords de la peça posant-hi tota l'ànima, amb un vibrat molt expansiu. No obstant això, ja en la primera exposició del tema, l'esperit de la solista va quedar absolutament esvaït per un dels acompanyaments orquestrals més insulsos que el narrador de sons ha sentit en molt de temps. Manuel Valdivieso va comandar els joves professors de la JONC Filharmonia amb una parsimònia exasperant, sense intentar esprémer cap àtom del tremendisme brutal d'aquesta peça. A l'arxiconegut Adagio, els músics no respiraven amb la protagonista, i Valdivieso no va saber dotar els silencis de cap transcendència (fou simptomàtic que, durant quasi tot el moviment, Blanco es fiés més del concertino de la formació). Paral·lelament, el director no va respectar-la en els moments més peluts de l'Allegro-Moderato-Allegro, on l'orquestra va arribar a marxar quasi un temps endarrere: en aquests casos, el director hi és per ajudar la intèrpret, no pas per perjudicar-la. Esperem, doncs, que a la propera el talent tingui una companyia més grata.

Felicitats, doncs, a tots els guanyadors. I també als no premiats, entre els que hi ha excel·lents artistes. De fet, els diria que no en fotin massa cas, de tot plegat. El temps, savi i destructor, sempre posa les coses al seu lloc...