LPC3

Musikdrama en un pròleg i dos actes.
Llibret de Rudolph Lothar basat en Terra baixa d’Àngel Guimerà
Música d’Eugen d’Albert

Sebastiano: Alan Titus
Tommaso: Alfred Reiter
Moruccio: Valeriy Murga
Marta: Petra Maria Schnitzer
Pepa: Michelle Marie Cook
Antonia: Rosa Mateu
Rosalia: Julia Juon
Nuri: Eva Liebau
Pedro: Peter Seiffert
Nando: Marcel Reijans
Capellà: Miquel Roca
Una veu: Paul Chiarot

Direcció musical: Michael Boder

Direcció d’escena: Matthias Hartmann
Escenografia: Volker Hintermeier
Vestuari: Su Bühler
Il·luminació: Jürgen Hofmann
Coreografia: Teresa Rotemberg
Vídeo: Sven Ortel

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Direcció del Cor: José Luis Basso


Terra baixa, el drama més popular i atrevit per la seva època d’Àngel Guimerà convertit dues vegades en òpera i sis vegades en pel·lícula a sigut sempre interessant per la raó de la curiositat mundial per la vida rural i senzilla catalana del segle XIX.

El seu valor argumental també a fet que aquesta obra sigui de tant interès per la revolta de qui podent comptar només amb el seu dret i el seu coratge aconsegueix trencar les cadenes que l’oprimeixen i
guanyar-se la llibertat sent un valentíssim acte per una persona que ho te tot en contra.

L’òpera d’Eugen d’Albert- estrenada a Praga el 1903 i al Liceu el 1910- introdueix alguns canvis com que Malenic passa a dir-se Pedro, però segueix molt fidelment l’argument de Guimerà.

La dramatúrgia de Matthias Hartmann situa l’acció dramàtica a les oficines d’una indústria tèxtil i no en un alt roquer dels Pirineus o en una casa molí, a pagès, com l’original de Guimerà. Amb aquesta visió de la posta en escena Hartmann regenera l’argument i subratlla que el protagonista no és una anècdota històrica i costumista, sinó un arquetip per tipificar un model humà.

Comença el pròleg amb una curiosa i interessant visió de la vida de Pedro i el seu entorn amb una barreja de la modernitat dels estils i diferents vides amb el cos de quatre homes diferents entre si ficats dintre de unes caixes de vidre mirant cap el mon. En una de elles hi ha Pedro; la seva vida i pensament surt reflectida en una pantalla on es projecta la seva persona amb unes imatges de la muntanya i el seu entorn, i que es van afegint les cares amb qui es comunica i parla. Aquesta es una manera molt interessant i diferent de plantejar el pròleg, comunicant que aquesta obra de Guimerà es atemporal i permet totes les lectures possibles mentre es respecti el seu argument com es en aquest cas que ens pertoca.

Desprès segueixen els dos actes que estan situats en un despatx d’estil decó com el vestuari i tot el que l’envolta, provocant una estètica molt elegant i amb personalitat. Les escenes s’entenen a la perfecció en el seu argument amb molt bona feina actoral cap els cantants, ja que esta molt clara la intenció de cada personatge dintre l’argument i en el que volen dir i transmetre amb la seva intenció expressiva. Els personatges principals estan tractats de una manera dramàtica i amb molta força, ja que la historia es truculenta i dura, amb un contrast absolut amb les tres dones xafarderes del poble que tenen un caràcter frívol i alhora amb un toc humorístic despietat que fa que aquests personatges siguin genials. En canvi el cor és tracta com un conjunt homogeni amb la personalitat contradictòria dels que estan destinats a corejar l’opinió majoritària.

En definitiva la meva opinió es que aquesta posta d’escena es d’allò mes interessant per la seva visió de una historia que sempre a estat en la nostra humanitat i que Hartmann a sabut traslladar en el temps amb una lectura molt natural i amb total comprensió cap el públic.

La musica d’Eugen d’Albert es realment interessant i amb personalitat pròpia ja que es mou entre un estil Wagneria italià, així com un verisme alemany, que es una combinació realment estranya, ja que es una musica molt expressiva i amb un cant molt mes expressiu del habitual en la musica alemanya de la època , on el text i la musica formen una simbiosi molt conjunta amb una expressió emocional i emotiva, i que en algun moment la melodia recorda la musica escènica dramàtica catalana.

El trio protagonista de Marta, Pedro i Sebastiano no pot ser de mes alt nivell en aquesta ocasió.

La Marta de Petra Maria Schnitzer va ser fantàstica com ens te acostumats aquesta gran cantant, ja que posseeix un instrument privilegiat i que ella utilitza a la perfecció. La seva veu es bellíssima, potent, brillant i amb una gran musicalitat, i amb tots els matisos que necessita el seu personatge amb una gran expressivitat i entrega al cantar, ja que tota la emoció que expressa al cantar arriba al públic i amb una feina actoral molt notable, ja que es fica amb tota l’ànima en els seus personatges, que es pot demanar mes a un cantant? Es realment fantàstica!

Peter Seiffet també va estar magnífic en tot moment, també amb una gran entrega tant vocal com del personatge sense que deixes que caigués l’atenció en cap moment i amb una imponent presencia escènica.

El Sebastiano del ja reconegudíssim Wagnerià Alan Titus va ser interpretat amb una maldat molt fresant tant vocalment com actoralment i amb aquesta veu tant imponent que posseeix al cantar i que fa que qualsevol personatge que interpreti recobri vida pròpia amb la seva personalitat.

Les tres dones; Pepa, Antonia i Rosalia varen estar interpretades amb un enginy molt brillant en la seva personalitat i amb un alt nivell vocal per Michelle Marie Cook, Rosa Mateu i Julia Juon.

La Nuri va ser interpretada per Eva Liebau que posseeix una veu preciosa i amb una tècnica acuradíssima i amb un gran gust musical al igual alhora de actuar per l’escena.

Alfred Reiter va interpretar un Tommaso creïble, però amb alguns problemes vocals d‘engolament de la veu que dificultava la seva projecció sobre tot a la zona aguda.

El Nando de Marcel Reijans va estar interpretat en tot moment amb una veu molt ben projectada i amb una audició del seu volum mes que notable.

Valery Murga va dotar al seu Moruccio de una molt bona presencia escènica com vocal.

En aquesta reposició de Tiefland que no es feia al Liceu des de la temporada 1972-1973 es va aprofitar la ocasió per el debut com a director titular musical del Liceu Michael Boder. La seva direcció va ser de conceptes musicals molt clars i molt ben treballats, fent una feina d’orquestra on tots els matisos per on volia portar la musica varen estar molt ben plasmats i audibles. Posseeix una direcció clara i precisa amb total autoritat i control que necessita qualsevol orquestra que tingui davant, coneguin que tots els músics i ell parlin el mateix llenguatge, i això va provocar que l’orquestra fos compacte en tot moment en les seves dinàmiques i precisions articulatives i amb un so brillant, potent, delicat i controlat.

El cor va estar precís i entregat en tot moment.