LPC3

D’entrada, semblava que no podia haver-hi millor manera de començar l’any que amb la companyia del barbut més entronitzat dels últims temps, el nord-americà de Florida establert a Austin (Texas) Sam Beam, omnipresent en quasi totes les llistes dels millors discos del any. La seva última joia es diu “The Shepherd’s Dog” i la venia a presentar a l’Apolo en el seu primer concert de la gira europea. La seva proposta s’emmarca en el nou folk-rock anomenat americana al costat de noms ja consagrats com Kurt Wagner (Lampchop) o Jeff Tweedy (Wilco). Ell, però, amb aquest darrer disc ha donat una passa de gegant, s’ha carregat de matisos amb una instrumentalització molt més àmplia i variada i s’ha apropat a la música tradicional d’altres punt del planeta com l’africana o l’àrab. És un disc que recorda el tarannà d’altres artistes que també han rejovenit el folk, com el texà-veneçolà Devendra Banhart o l’imprescindible Sufjan Stevens; sí, el que des de Detroit s’ha proposat dedicar un disc a cadascun dels Estats nord-americans. Escoltar, per exemple, “Lovesong of the buzzard” o “Carousel” d’Iron And Wine rememora sens dubte a algunes peces de l’“Illinois” de Stevens, sobretot per la cadència de la veu, insinuada i càlida, i també per l’eclecticisme de la proposta, que agrupa estils i influències diverses tan en Stevens com en Beam.

Com a mostra del que ens ha regalat en el seu darrer disc, Iron And Wine s’apropa al blues d’arrels i el barreja amb el pop (“The devil never sleeps” (You Tube), que aquí veieu en viu al popular late night de Letterman, sorprenentment podria ser una versió blues dels millors Belle & Sebastian!) o “Flightless Bird, American Mouth”, que el tanca i arrenca el plor al més profà. Però el disc és això i molt més. És d’aquells que sorprèn a la primera, que demana temps, noves situacions, noves aproximacions, fins que absorveix completament l’oient en una paleta carregada de singulars colors africans (“House by the Sea” n’és la millor mostra) barrejats amb sítars àrabs o percussions tan curioses com el so d’una gota d’aigua; i tot plegat amb una nova càrrega social, conscient dels problemes globals i del desastre Bush.

Puntual després del quart d’hora acadèmic –reminiscència potser dels temps en què Beam era professor de cinema a la Universitat de Miami?– apareixia a l’escenari saludant tímidament un públic que ja fa temps que l’adora i que omplia la sala. A l’Apolo arribava acompanyat de set instrumentalistes del millor del folk-rock. Perquè us feu una idea, al seu costat hi havia un exteclista de Wilco (Leroy Bach), el bateria de Chicago Underground Trio (Chad Taylor), el baixista d’Isotope 217 (Matt Lux), el percussionista de Califone (Ben Massaralla) o el guitarrista de Lampchop (Paul Niehaus). El septet el completava la seva germana, Sarah Beam, acompanyant-lo amb la veu i el violí, i Patrick McKinney a la guitarra i al vibràfon. Per a la posada en escena del seu magnífic nou disc i, sobretot, per fer-nos arribar la seva màgia, Beam ha decidit arraconar l’austeritat del clàssic folk-singer i s’ha envoltat d’una banda, i dóno fe que ho va aconseguir. Va arrencar amb “Lovesong of the buzzard”, com un Nick Drake amb percussions quasi africanes, fins que va aparèixer Paul Niehaus amb l’steel guitar: impressionant la calidesa d’aquesta guitarra amb pedals a les mans de Niehaus, acaronant-la, amb aquest característic so malencònic. Durant tot el concert va destacar en relació al volum de la resta, cosa que li feia prendre un agraït protagonisme.

Aviat el concert va anar prenent aquest aire psicodèlic que transmet el disc en temes com “Peace beneath the city”, produint un efecte pràcticament narcòtic, per seguir amb la tranquil·la i delicada “Innocent Bones”, i més endavant, després d’alguna altra incursió als psicodèlics 70s, apropar-nos als ritmes caribenys i passejar-nos pels africans –“House by the Sea” va ser un dels pocs moments en què el públic movia alguna cosa més que el cap–. I seguint amb el mateix ritme, apareixia “The devil never sleeps”, la que abans heu vist al programa de Letterman; ara, però, a ritme de dub-reggae; impecables el baix i el bateria. “White Tooth Man” també es transformava en aquest hipnòtic ritme que es va repetint, reinventant amb cada nova peça, sense deixar de sonar durant sis cançons diferents, amb la voluntat que no s’acabi mai, en plena comunió entre música i públic; perquè la gent va quedar enlluernada, potser excessivament estàtica però molt respectuosa i agraïda, tot plegat en un silenci colpidor. Deixeu-me que em posi un pèl propagandista, però és que no em cansaré de repetir que és tot un plaer comprovar una vegada més la mostra de deferència del públic barceloní als músics i als que l’envolten; ens traiem el barret.

Tornant al concert, al final arribaven els moments més emotius: amb “Resurrection Fern”, encara més lenta que de costum, i la preciosa “Flightless Bird, American Mouth”, Beam ens arribava definitivament al cor i acabava sense la banda, amb la seva germana i la seva guitarra, però amb la calidesa d’un públic que no oblidarà fàcilment aquest primer gran concert del 2008. Senzillament impecable.