LPC3

El narrador de sons entona el mea culpa (desafinat: canta malament, com la majoria d'instrumentistes). Servidor no escoltava el nostre Orfeó Català des de temps immemorials, i per aquest motiu ha celebrat amb alegria el nou Cicle de Concerts protagonitzat pel nostre cor més estimat, un programa al qual em comprometo a assistir-hi amb més assiduïtat, malgrat uns resultats -de moment- molt poc esperançadors. A banda d'això, cal recordar novament i amb energia que el Palau no és només un edifici on es programin concerts, sinó -sobretot, i  perdonin les molèsties- la seu dels cors de l'Orfeó, entre ells el cor infantil i el femení, així com l'epicentre de l'Escola Coral del Palau de la Música. El Palau té sentit com a entitat perquè és una escola de cantaires de música catalana: ara que el Palau disposa d'un nou director artístic, a qui desitgem feina i sort, caldria reflexionar sobre si la casa vol seguir passant a la història com un entorn arquitectònic privilegiat que acull bolos al millor pagador o com una entitat que promocioni i ajudi a crear música feta a casa. Sé que reflexionar sobre la història musical, en aquest país, resulta una extravagància. Però és una extravagància cada vegada més necessària... 

L'Orfeó, comandat amb força competència per l'alemany Martin Schmidt, va iniciar el programa amb una selecció de cors barrocs de Heinrich Schütz (1585-1672), anomenat el místic Monteverdi del nord, i de Johann Hermann Schein (1586-1630). Els motets d'ambdós van ser cantats amb prou correcció per un cor amb unes sopranos d'agut molt feble i un rendiment més apte dels tenors, la seva millor secció amb gran diferència. Petit detall: la primera part es va escurçar notòriament fent caure dues peces programades, la qual cosa feia pensar en la pressa excessiva a l'hora d'assajar. La bona imatge del cor, ben empastat, va caure en picat a la segona part, amb la Missa en Re Major d'Antonín Dvořák, partitura poc significativa i senzilla del compositor txec que l'Orfeó, no obstant això, no va mostrar-se preparat per defensar. Inconnexions rítmiques, poca volada a les veus altes, i unes intervencions solistes que -en la majoria dels casos- feien venir riure. Els responsables de l'Orfeó haurien fet bé en contractar cantants professionals per aital comesa: el resultat hauria estat, si més no, digne. Tampoc no hi va ajudar l'acompanyament de Mercè Sanchis a l'orgue, el qual va resultar precipitat i amb un munt de notes falses per col·leccionar.

Entenem que la casa vulgui treure pit amb un cicle propi del cor, i donem suport militant a la comesa: però, a partir d'ara, caldria meditar el contingut i l'abast dels programes amb més oïda i estima per l'espectador. El públic que mig omplia el Palau (no excessivament nombrós, amb mitja entrada, però sí militant a matar) mereixia quelcom més. I, dit quedi de passada, tot i que el director en qüestió sigui convidat i alemany, és bo acomiadar els concerts de l'Orfeó amb el seu himne. Un himne que, si fóssim un pèl més educats musicalment, hauria de ser el de tots els catalans. Fi del sermó.

Per cert, i ja callo, la tradició ancestral de l'Orfeó no ha de contradir-se amb el fet que el cor tingui una imatge més moderna. I els vestits de les dones, que encara fan evident la comparació amb qualsevol cortina barata, no és la millor manera d'alegrar-nos la vista i l'esperit. Bé, caldrà veure la propera. Ho tornarem a provar...